En Mornai se’n va

Un renill del Sughs em va fer tornar  a la realitat. Era habitual que m’endormisqués cada cop que, després d’una estona trotant, ens aturàvem a descansar. Ell pasturava relaxat i fresc, sense la sella que es convertia en el meu respatller. Des de que en Mornai havia marxat en Sughs i jo ens havíem vist obligats a entendre’ns. Els cavalls sempre m’han fet molt respecte però no em podia negar a tenir cura de la possessió més preuada de qui era com un germà. El dia que em va demanar el favor vaig pensar que seria incapaç. De fet va ser dur però per altres motius…

Feia molt temps que ens havíem convertit en inseparables. Compartíem llar i temps lliure. Em començava a plantejar demanar-li compartir quelcom més quan va deixar anar la frase lapidaria:

– T’he de demanar un favor. Et podries fer càrrec del Sughs? No sé per quan temps serà però potser marxo aviat i allà on vaig no me’l puc emportar, per ara.

No vaig saber com reaccionar. En veure la meva sorpresa em va explicar la situació. S’havia enamorat d’una “no ertiana” que, lògicament, no volia deixar la seva vida. Per tant, si volia estar amb ella havia de marxar. Era un viatge sense retorn definit, ni sabia si seria un adéu per sempre. Estava confós, il·lusionat i, sobretot, molt enamorat. Em vaig alegrar per ell, allò significaria la fi de molts dels seus mals. Però em deixava sola en una casa que no era meva i amb un cavall que no em despertava cap simpatia. Perquè ens adaptéssim a la futura situació sortíem els tres junts a passejar, jo portant les regnes del cavall (encara no em veia amb cor de muntar-lo). Me’n vaig començar a ocupar, a tenir-ne cura, a forjar un lligam que hauria de perdurar. L’animal m’acceptava, em buscava, em mirava sense entendre el meu recel. Fins que un dia va passar un fet pel qual encara no he trobat explicació.

En una de les meves migdiades vora el llac a on vaig donar-li la pedra a en Mornai, el Suhgs em va parlar en somnis. Em va dir que entre ell i el seu amo hi havia una connexió tant potent com la que jo hi podia tenir; encara que marxés, una part de la seva energia s’havia fusionat amb la de l’animal. Cuidar del seu cavall seria com tenir-lo encara al meu costat. Vaig despertar sobresaltada amb el morro d’en Sughs a dos pams, contemplant-me, esperant una resposta. Vaig allargar la mà i me la va llepar. Vaig plorar agafada al morro d’una bèstia que mai m’havia inspirat confiança però que s’acabaria convertint en el meu amic més fidel. Em mirava, ens miràvem, i notava que hi havia comunicació, ens enteníem: els dos estàvem a punt d’acomiadar-nos d’algú molt especial. El dolor va ser el vincle que ens va unir. En Mornai es va sorprendre pel meu canvi d’actitud. Veure que buscava la companyia d’en Suhgs i que l’animal m’acceptava encantat va alleugerir part de les seves preocupacions.

La tarda de l’adéu vam marxar els tres junts fins als límits. Caminàvem tranquil·lament, amb el cavall al mig, recordant moments, anècdotes. Quan vam arribar fins a on podíem arribar en Mornai va abraçar l’animal i, a cau d’orella però no prou fluix, vaig sentir com li deia “cuida-la per mi”. Em va passar les regnes del cavall.

– A partir d’ara és teu. Sé que el sabràs cuidar i amb el temps li tindràs un afecte tan gran com el meu. Si notes res d’estrany, no t’espantis. No és un cavall qualsevol. Potser ja te n’has adonat…

Dir adéu a en Mornai va ser dur però la meva nova amistat amb en Sughs compensava la tristor i l’enyor. Aviat em vaig adonar que, si el deixava fer, l’animal em guiava per camins pels quals mai m’hauria atrevit anar. I a Èrtia això sempre té el seu punt de risc, vivim massa a prop d’allò sobrenatural…

Èrtia

M’havia deixat dur. A pas lent però segur en Sughs havia enfilat un feréstec corriol i ara ens trobàvem descansant en un fresc bosc d’alta muntanya. Una estranya calma tenyia aquell indret a on no s’hi distingia cap rastre humà; tanmateix era ple de vida, les bèsties no s’amagaven de nosaltres, potser perquè en Sughs tenia la facultat que tenia i era capaç de fer-los entendre que no representàvem cap amenaça.

M’estava endormiscant quan, amb un renill nerviós, el meu company equí em va fer adonar de la presència d’un altre humà. Vestia completament de blanc, pocs detalls més podia distingir des de la distància. Ens van mirar durant uns segons. Just quan m’anava a incorporar per a observar-lo millor el vaig perdre de vista. Els ocells van callar de cop i van sortir volant. Es va aixecar un vent impertinent. En Sughs es va acostar, inquiet. Sí, potser era millor marxar, amenaçava tempesta.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Èrtia i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a En Mornai se’n va

  1. Retroenllaç: El perill de quedar-se en blanc | Històries de la Serina

  2. Litus ha dit:

    Espero que torni en Mornai!

    • Ehyrt ha dit:

      Bona tarda, Èrtia amaga un obscur secret relacionat amb la gent que se’n va per pròpia voluntat… Ja el llegiràs; temps al temps! 😉

  3. Retroenllaç: Quan en Sughs va salvar en Lugh | Històries de la Serina

  4. Retroenllaç: Secrets, misteris i realitats (Preludi) | Històries de la Serina

  5. Retroenllaç: Secrets, misteris i realitats desvetllats | Històries de la Serina

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s