El principi del final

M’aturo davant l’aparador, tot el que hi ha em crida l’atenció. És una botiga sense porta, convida a entrar-hi i això ho faig. Les bigues de fusta em recorden un antic cobert de pagès. És bonic, l’establiment en si i el que hi ha a dins. Entra molta llum natural, sembla que hi ha un pati al final. Vaig mirant totes les meravelles, una estranya i curiosa artesania. Predominen les pedres i els cordills de fibra natural. Estic absorta, hipnotitzada. Titelles. Titelles amb cos de pedra i extremitats de cordill pengen d’una biga. Em produeixen la mateixa sensació que aquelles màscares de dimonis orientals. Semblen cadàvers penjant. Matèria inerta. Detecto un moviment. Enfoco millor la vista i veig el seu ball. Darrera, una nena agafada de la mà del seu pare em somriu i parla: “No creguis en el que saps ni en el que et sembla que hauries de pensar; creu en el que sents”. Em parla sense deixar de somriure, un somriure trist. Com pot ser que algú tan jove pugui somriure d’aquesta manera? I com pot parlar sense moure els llavis? “Creu en el que sents”, insisteix. Parpellejo; ja no hi és. Em falta l’aire. No sé si sortir de la botiga o anar al pati. Vaig cap al pati, travessant la botiga. Em giro, torno a mirar els titelles de pedra. Just per veure com, macabrament, es belluguen seguint el meu moviment. És una botiga d’artesania o la botiga dels horrors? Accelero el pas, surto al pati. Desperto.

M’incorporo angoixada. No és el meu llit. No estic a casa. Ell dorm al meu costat. De cop se’m fa un estrany. No hem tancat els porticons. Les llums de la capital brillen al fons de la vall. Roges com la lava dels antics volcans que dormen al nostre voltant. Em sento lluny de casa, lluny de tot el que em fa sentir bé. Em sento estranya, perduda, insegura. “Creu en el que sents”. Recordo la mossegada de la fita de roca, l’abraçada de la sequoia. Recordo la sensació que vaig sentir. Desesperació. M’intentaven advertir de quelcom. Me’l miro. Malgrat el dia que hem passat junts no m’hi sento gens unida. No em veig vivint tota la vida al seu costat. No em sento segura amb ell. Tinc la sensació que em prendrà la meva llibertat, tot el que sóc. Penso en algunes paraules que m’ha dit. Potser són perquè pugui millorar, però són canvis que no he decidit. No vull canviar només perquè ho digui ell. No em vull tenyir, no vull canviar el meu estil de roba. No vull ser la seva nina per lluir davant dels companys de feina i provocar enveja. No vull que m’ajudi a ser caixera d’un supermercat amb el qual no m’identifico. No vull viure a una altra comunitat, lluny de tot i de tothom que estimo. “Creu en el que sents”. No vull viure amb ell, em sento segrestada.

Aguanto el plor. Si desperta hauré de donar explicacions i cada paraula seva és una invasió. Tinc ganes de marxar d’allà, del seu costat. El lloc m’agrada, és preciós. Hi he connectat i ho hauria fet més si no fos per les seves pors, si no hagués estat tan pendent d’ell, de fer-li cas… M’estic perdent a mi mateixa. M’està robant la meva personalitat. Miro les fotografies que ens hem fet; no m’hi reconec. De debò he despertat del malson o només he saltat a un altre? Millor dormir. Dissimular. Evitar preguntes. Demà serà un altre dia. No sé com m’he pogut imaginar la meva vida al seu costat! De fet, és ell qui ha descrit com serà, què farem, on anirem, com viurem… Ell, tot sol, l’ha organitzat “pel meu bé”, perquè sóc com sóc. Potser sóc així com diu, i què? Com a mínim sóc jo i no un titella que es deixa dur, maquillar i guiar. “Creu en el que sents”. No sóc un titella com els del somni; necessito tallar els fils. He d’aconseguir que no em pugui controlar. Odio les cordes. Cada cop que m’entrego a ell i a les seves cordes perdo part del meu poder, de la meva iniciativa, encara que digui que és al revés. M’asfíxia. M’està matant, lentament. Què farà de mi si no m’imposo? Del respecte a la por hi ha un bon tros…

No hi confio. Em fa mal quan diu que tot és perquè m’estima. Mai he cregut que l’amor sigui dolor; si fa patir no és amor! Ell ha fet que m’agradi el dolor però no em penso passar la vida així, sotmesa. N’he de fugir o, millor, deixar-lo marxar. Alliberar-me’n del tot, per sempre. Separar-nos. Una altra en trobarà, segur! Mil dones voldrien estar amb un home com ell: elegant, seductor, amb una bona posició, feina de categoria, xalet a la muntanya, torre a la costa, casa de propietat i vivint de lloguer en un pis preciós d’un indret bucòlic. Mil dones, però jo no. “Creu en el que sents”. Aquesta relació no ens durà a res de bo; seré un maniquí a les seves mans. Els meus èxits seran seus, perquè ell m’haurà ajudat. Però els meus defectes seran contínuament senyalats, criticats i utilitzats per fer-me sentir inferior. Si tant he de canviar, poc em deu estimar! I jo, tal com sóc, m’estimo molt. La meva ambició és dormir cada nit sense malsons així. Mai he desitjat res del que m’ofereix; són necessitats que ell ha creat. Tot artificial. Cuirassa, aparença. Com amagar les misèries sota una catifa persa. Que ningú s’adoni dels nostres defectes; fingir força, valor, capacitat, impressionar. Per què? No em cal. No ho necessito. Ser així no em farà més forta. Ser així em fa ser algú que no sóc.  I això sí que em provoca inseguretat i dubte.

He d’agafar les regnes de la meva vida. Ser jo qui maneja les cordes. Decidir. Actuar. Moure’m. Marxar.

Mai hauríem d’haver fet aquest pas. Què se n’ha fet dels somriures de quan érem amics?

Secrets, misteris i realitats desvetllats

La nit ens va trobar enmig del relat sobre les moltes i diferents criatures sobrenaturals que vivien fora dels límits d’Èrtia. La ciutat estava protegida amb màgia per tal que aquestes criatures només poguessin entrar acompanyades d’un habitant de ple dret. Però, per precaució, l’encanteri també repel·lia les persones que havien marxat de la ciutat i hi volien tornar.

Entre la varietat d’éssers sobrenaturals el grup més nombrós (i el més inofensiu, per sort) eren els Canviants. N’hi havia de diferents: Canviants de sang, Canviants de saba i Canviants de roca. El nom de “canviant” el rebien per la propietat de canviar el seu aspecte físic a voluntat, dins els límits marcats per la seva espècie. Els de sang es podien convertir en qualsevol ésser de sang, els de saba en qualsevol ésser vegetal i els de roca en qualsevol ésser mineral.

En dir això, en Lugh va mirar en Sughs amb un somriure còmplice. La meva mirada també va buscar el cavall per ser testimoni de com aquest canviava per convertir-se en algú molt semblant a en Mornai!! Davant la meva sorpresa, en Lugh va anunciar que no tots els éssers externs a Èrtia eren tan inofensius com els Canviants. Els pitjors eren els Sàprofi, una espècie parasitària dels Canviants. Els Sàprofi no tenien massa física pròpia, per tant necessitaven un hoste material. Normalment s’aprofitaven dels canviants i ho feien amb la finalitat de fer mal o perjudicar a altres éssers. N’hi havia uns de molt semblants als sàprofi però més amigables: els Llúmines. Tampoc tenien massa física, només eren energia, llum. Es diferenciaven dels malvats sàprofis perquè quan ocupaven el cos d’un altre ésser era en benefici d’ambdós. Igual que els sàprofi, havien salvat molts humans de la mort però, en aquest cas, per tenir una existència material joiosa per ambdós. També hi havia els Aberrants, barreges dels anteriors i les pitjors criatures amb qui podies topar.

Sempre havia sospitat que el meu cavall no era una cavall qualsevol i ara en coneixia la raó. Em preocupava no saber si estava parlant amb un humà com jo o amb qui sap què… Com si llegís els meus pensaments, en Lugh va començar a brillar. Una Llúmina se n’havia enamorat i l’havia salvat de la mort; eren dos éssers en un sol cos. Em va semblar preciós i a l’hora tenia quelcom d’esgarrifós… En Lugh li devia la vida, pertanyia a ella i mai es podrien separar. Però tampoc es podria aparellar seguint la seva pròpia voluntat…

Secrets, misteris i realitats: Lugh i Sughs.

Després d’anys recuperant-me del dolor que em va ajudar a arribar-hi, vaig començar a sentir que Èrtia no tenia misteri. Ho coneixia tot i tothom. L’únic límit era el riu Ertis direcció el Mont Ertiat. Per què tots els camins que conduïen a ell semblaven hostils i poc definits? Què hi havia a l’altra riba, a l’altra vessant? Circulaven tot tipus de històries i llegendes parlant d’un món hostil habitat per criatures en les quals no es pot confiar i que és millor evitar. Semblaven contes per a espantar a les criatures però hi havia indicis de realitat que feien esgarrifar o, si més no, feien que t’ho pensessis dues vegades abans d’intentar marxar. En cada intent sorgia algun obstacle o impediment que no et deixava arribar més enllà. M’havia trobat amb més d’una tempesta, o un pas tallat per una esllavissada, o una inundació… La mateixa ciutat semblava retenir-te capriciosament.

Si ho vaig aconseguir va ser gràcies a en Sughs, el cavall d’en Mornai. Va ser ell qui va trobar Lugh el Blanc i va ser en Lugh qui em va donar un motiu per no voler tornar… Arribats a aquell moment tampoc n’hauria estat capaç. Descobrir la veritat va ser molt dur. Sí, les històries eren certes. Als límits d’Èrtia hi vivien criatures tan misterioses com meravelloses. Només havies de tenir bon cor per tal de no despertar la seva enemistat. La primera la vaig conèixer el mateix dia que en Lugh. Seia davant el foc, amb la roba que m’havia deixat ell mentre la meva s’eixugava. La cabana era petita, just un refugi a on aixoplugar-se de la pluja situat en una atalaia natural des d’on podíem controlar tots els camins propers.

– Has estat de sort que et trobés just a temps!

– Quan he vist que el Sughs marxava m’he espantat molt però després ho he entès tot.

– Els animals tenen bona memòria… Oi, amic?

En Lugh tenia molt per explicar. La primera història va ser la trobada amb en Sughs. Semblava que el destí els havia volgut reunir de nou. En Lugh em va confirmar les meves sospites. Èrtia està tan ben protegida per la màgia que, un cop en surts, mai més hi pots tornar. Però això ningú ho sap fins que és massa tard. Aquest fatídic encanteri ha estat causa de moltes desgràcies i en Lugh les havia patit. Ell va marxar, no va poder tornar de cap manera i, anys més tard, la seva família el va sortir a buscar caient en desgràcia. Quedar-se perdut a l’altra riba representava exposar-se a perills que no són d’aquest món. Afortunadament, entre altres dons, en Sughs pertanyia a una raça superior molt respectada pels éssers d’aquell indret.

La tarda ja es feia capvespre. Havia estat comentant la meva indignació en relació a les dificultats per sortir d’Èrtia quan en Lugh va sospirar profundament. Va mirar en Sughs i va deixar anar un “ja és hora que coneguis la veritat, la realitat”.

Secrets, misteris i realitats (Preludi)

Quan vaig saber la veritat vaig decidir deixar-la per escrit, com a avís.

Si l’existència d’Èrtia ja és un fet increïble, la realitat esdevé esgarrifosa. S’hi viu molt bé, mentre s’hi viu. Quan hi ets no hi ha problema, només tranquil·litat i benestar. Els problemes sorgeixen quan vols marxar per pròpia voluntat, quan vols abandonar la vida còmoda i regalada que hi vas trobar. És com si la ciutat et castigués per la teva set d’aventura i curiositat. Ningú hi ha tornat després de sortir-ne. Totes les històries parlen de gent que ha marxat i gent que s’ha quedat, esperant durant anys…

Si us ho puc explicar és perquè he viscut les dues situacions. Quan en Mornai va marxar vaig estar esperant el seu retorn, ni que fos només una visita.

Vaig descobrir la realitat quan vaig ser jo mateixa qui se’n va anar i no va tornar…

L’assassí silenciós (II)

L’assassí més gran de la ciutat dubtava davant la possibilitat de donar-se a conèixer, de confessar tot el seu amor. Tants dubtes l’atabalaven, l’immobilitzaven, a ell, el més àgil caçador. La passivitat li va fer perdre tota oportunitat. El tren marxava direcció sud. Per no desesperar-se va decidir passar tot el dia deambulant per l’estació com un fantasma, aïllat de l’entorn que sempre analitzava a la recerca d’un nou passatemps sanguinari per no perdre la pràctica ni la traça.

Tot un dia sencer. Va veure pondre’s el sol i la claror de la lluna. L’últim tren del dia i res, ni rastre. Va mirar els horaris i va decidir tornar l’endemà a l’hora que arribava el primer tren. Esperaria. Tard o d’hora l’havia de tornar a veure. Mai havia tingut pressa pel plaer però aquella vegada es notava ansiós i no podia fer res més que recuperar els records gravats en la seva ment.

Tornava l’olor, tornava el tacte, tornaven els ulls i els llavis, el somriure encantador…. Ell, el gran deixeble, experimentava aquell sentiment que havia conegut de la mà de la història del seu mestre i referent. L’havia de fer seva per sempre? Podia viure pensant que no la veuria mai més? L’havia de matar per retenir-la al seu costat? No, no ho podia fer, es convertiria en una carronya com les que ell foragitava de la ciutat!

Estava embogint per moments. Dos dies sencers i finalment, a última hora, va aparèixer. No comptava amb l’inconvenient que va descobrir: el transport. Va ser només un instant. De camí al cotxe li va passar pel davant, amb elegància, deixant una estela de bondat i puresa que només ell era capaç d’apreciar.

Va ser un encert apuntar la matrícula del vehicle.  Dividint el dia per franges es dedicava a inspeccionar el pàrking de l’estació buscant els números i les tres lletres que li feien bategar el cor, donant així un sentit als dies. Matava menys, havia perdut les ganes, l’interès. Notava que no es podia concentrar i això, per primera vegada, li causava un dubte no permès. Va canviar les ànsies assassines per l’art. Dibuixava, pintava, escrivia i cantava sobre l’elegància, la bondat i la puresa. Aquest art secret el va anar deixant caure en forma de senyals, somiava en atreure la seva intenció, en demostrar-li el seu bon cor i la seva humanitat. S’acostava i enganxava el paper amb total discreció, sentint una vegada més l’emoció d’actuar d’amagat. El seu art assassí havia pres una nova dimensió.

Estava content perquè era obvi que el pla funcionava. No trobava rastre del seu art, per tant se l’havia emportat amb el cotxe. Li agradava? No ho trobava estrany? Si era així, es moria de ganes de dir-li que ell era el gran artista que l’havia pres per musa, ex assassí disposat a renunciar a la seva vida tacada de sang a canvi d’omplir-la de bons sentiments.

El desesperava no poder marcar-se una rutina efectiva. Es podia passar tota la setmana vagabundejant per l’estació a canvi d’un o dos dies de consol. Sempre era el mateix petit moment. Arribava, aparcava, entrava a l’estació, en sortia i pujava al tren. Ni se’l mirava, o perquè tenia pressa o perquè tenia son.

Com si el cel s’hagués apiadat de la seva redempció, li arribà una oportunitat d’or en forma d’anunci buscant cambrer. Aquella feina havia de ser seva; si es passava el dia treballant allà tard o d’hora la veuria, i durant més temps que ara. Qui sap, potser li podria servir l’entrepà de l’esmorzar amb un extra de tomàquet o el cafè amb dos sobrets de sucre. Així descobriria la seva vida, el seu nom, els seus gustos, les seves desgràcies a les que ell sempre sabria donar consol…

Ara assassinava als possibles candidats, la competència. Ho havia de fer. I ho va aconseguir. Es va guanyar la simpatia del propietari parlant d’art, fent ús d’un humor entre patètic i bufó. Es va guanyar la dona del propietari elogiant les seves salses en múltiples ocasions, doncs havia esdevingut uns dels millors clients a força de viure pràcticament a l’estació. I ara en seria cambrer.

Als ulls de tothom era un home alegre, una mica estrany però carismàtic. Amb poc temps es va ficar a la butxaca tota la clientela habitual. I també es va guanyar les primeres paraules de la seva estimada. El so d’aquella veu va ser la millor recompensa que podia esperar. La música de la seva rialla era la simfonia més dolça que mai hagués pogut escoltar. Sempre li tenia un somriure preparat i unes paraules agradables, encara que fos per saludar-la abans no sortís corrents cap a l’andana. Gaudia com mai podent-la admirar des de darrera la barra.

Es va aprendre els seus gustos, les preferències pel menjar, per la roba, per la música, pels llibres… Amb dos mesos va saber la meitat de la seva vida. Li va semblar que procurava arribar amb més temps per poder parlar amb ell. Mai li havia suposat cap esforç guanyar-se la simpatia i la confiança d’una víctima però en aquest cas sabia que la víctima era ell.

Els mesos van transcórrer amb una rapidesa inhumana, el desig i la passió li feien viure un infern. I, quan semblava que ja havia aconseguit el seu propòsit, tot es va capgirar. L’última vegada que la va veure, abans de cometre l’error més gran, li va comentar un trasllat per motius de feina. A ella li feia il·lusió conèixer un entorn nou, gent nova. A ell li va representar sentir com el cor s’esmicolava a bocins, sensació que mai abans havia experimentat.

Es va dir a si mateix que faria l’esforç d’anar-la oblidant, però passats dos mesos se li començava a fer massa dolorós. Enyorava el seu somriure, la seva olor, la seva mirada, la música celestial de la seva veu, el bàlsam d’arrencar-li una riallada. Tot això el va retornar al seu passatemps preferit: matar. Però per falta de pràctica o per motiu de la seva pena, el seu mètode va canviar. I aquí va ser quan tot es va acabar…

Era un tarda d’estiu, molt calorosa, de poca gent pels carrers. Sentia una angoixa estranya, ella altre cop ella… Inconscientment es va encaminar cap a l’estació. Estava tancada per vacances: les seves vacances. Es va asseure en un banc, intentant calmar-se. Es sentia estranyament alterat i la calor l’asfixiava. S’hauria estimat més estar treballant a dins i no pas suant a fora. Tant de bo hagués estat així. El tren del vespre li va portar una sorpresa poc agradable.

Seguia tan bonica com sempre però abraçada a un home increïblement seductor i elegant. El cop va ser massa dur per un cor que ja estava fet bocins. Li va costar reaccionar però ho va fer tan fredament com va poder. Era fàcil, només havia de recordar, només havia de recuperar el seu instint caçador i justicier.

Ja no tenia res a perdre. Ara res ni ningú l’importava, ni tan sols la seva pròpia vida…

 

8 octubre 2010.

L’assassí silenciós (I)

Tot va començar amb la primera víctima, va ser gairebé sense voler, un impuls incontrolat. Així va descobrir el plaer de matar. Tan sols casualitat, sense intenció. Però li va agradar, molt. I cada vegada era més fàcil. Eliminar tot rastre, amb discreció, amb prudència, tal com li agradava. No calia que ningú en parlés, ni tan sols volia que es sabés. En tenia prou amb gaudir-ho interiorment, en secret.

Esperava que es confiessin, que cometessin l’error decisiu. Aleshores, sense pensar-ho, els eliminava. Amb elegància, amb delicadesa. El seu comportament, la seva imatge, les seves accions i paraules, la seva vida, res era sospitós, res podia fer pensar en els seus crims.

Escollia la presa segons una llista d’errors imperdonables, era com fer una purga social d’éssers que no mereixien cap perdó. En el fons sabia que feia un favor al món eliminant aquella escòria. També els feia un favor a ells, als morts, doncs eren presoners de vides tristes, miserables; no calia que seguissin vivint i patint.

No tenia una tècnica concreta, això sí, mai cridava l’atenció. Eren simples desaparicions, incògnites sense resoldre. Tampoc tenia un model de víctima. No els matava per qui eren o com eren, sinó per la seva falta de tacte, de maneres. Rics, pobres, homes, dones, li era absolutament igual; només que fossin éssers d’accions menyspreables en tenia prou.

No era per l’educació, més aviat era una mena de justícia divina executada abans d’hora. Simplement es donava el gust i la satisfacció de castigar amb les seves pròpies mans aquells errors. No es considerava moralista, no ho feia en nom de ningú, només deixava sortir la seva ira davant aquelles actituds tan insofribles.

Una paraula de més, una agressió a una persona innocent, una manipulació psicològica… Quan ho detectava seguia a l’infecte, a la immundícia, a l’escòria,  fins trobar el moment, l’oportunitat. Es donava el gust de planejar-ho com una innocent casualitat, amb tota la seva amabilitat, just per guanyar-se’n la confiança i facilitar la feina.

Cada vegada tenia més art, cada vegada era més senzill, més ràpid. Una cacera psicològica, no se li escapava res. Sortia a passejar i ja en tenia prou per satisfer el seu instint.

Però no comptava amb trobar-se al mig de l’acció. Potser per pena, potser per empatia, el cas és que aquell dia en lloc de matar va salvar de la mort. De llavis molsuts, gruixuts i carnosos. Uns ulls que semblaven mirar directe a l’ànima, el seu somriure d’agraïment, el tacte de la seva pell en donar-li la mà… Hauria volgut seguir aquella dolça criatura però no per matar-la, sinó per estimar-la tota l’eternitat.

Acabava de conèixer l’amor pur, aquell amor que hauria salvat tantes vides perdudes a les seves mans. Es va emocionar de camí a casa pensant que en comptes de matar potser havia arribat l’hora d’estimar. Hi anava pensant i li semblava molt més complicat però el plaer que acabava de descobrir era tan suau, tan colpidorament tendre…

Si havia desenvolupat un autèntic instint per seguir rastres i matar, no li hauria de costar seguir un rastre per estimar. Cada dia passava per allí, amb l’esperança de trobar-se amb aquella figura angelical, però semblava haver-se fos amb el desgel de la primavera.

Patia, frisava per creuar-se la mirada, per acostar-s’hi en silenci, com tantes altres vegades. Poder gaudir del seu perfum, aquella olor tan neta que li va inundar les narius recordant-li el seu llibre preferit i gran exemple… Desitjava tan un nou encontre que deambulava nit i dia com un perdut, sense abandonar l’esperança i amb el cor ple de neguit.

Ja feia un més i no n’hi havia rastre. Es plantejava oblidar, abandonar, recuperar la seva missió, la seva afecció. L’instint el va fer anar cap a l’estació. El xiulet del tren l’havia despertat dels seus hipnòtics pensaments. Allà, a l’andana, se li aparegué l’objecte de la seva tortura. Rostre cansat, abatut segurament per una llarga jornada de feina.

Se li hauria tirat a sobre dient-li que l’estimava, que l’havia estat esperant cada dia, durant un mes. Que ell, el més gran assassí de la ciutat, moriria per passar la resta de la seva vida al seu costat, ni que fos un instant cada dia, cada matí, cada nit… En tindria prou amb saber-se l’origen del seu somriure diví, amb ser el transformador d’aquesta nova cara que avui se li presentava.

Li diria que no li pot donar res més que la felicitat de sentir-se protegida de la malícia humana, li oferiria tot el seu art assassí per garantir-li una vida plàcida, còmoda. Li explicaria que estava disposat a aprendre estimar sense afany possessiu, que no buscava cap mena de contacte carnal, tan sols gaudir d’una felicitat compartida des de la distància.

[Original escrit el 15/06/2009]

El despertar de Zasel (II)

Aquella nit de Lluna Nova era més fosca que de costum. Potser Zasel ja havia oblidat com brillava la lluna en aquell país però dins seu sentia un inquietant pressentiment. L’havien vestit amb l’uniforme familiar de combat, indumentària que només havia lluït en els seus patètics i fracassats intents de superar la Gran Prova del Consell. No entenia com la seva família no s’avergonyia de veure-la vestida així; se’n sentia poc mereixedora, però mai ningú l’havia menystingut, al contrari, sempre li havien fet costat. L’àvia li va tornar el vell amulet fosc que havia abandonat en marxar. Va dir que li pertanyia i potser era un dels motius pel qual sentia que havia de tornar, a buscar-lo. Segons l’àvia, l’estrany amulet tenia el poder de “fer-te capaç de caminar per la foscor sense brillar”, frase a la qual Zasel mai havia trobat sentit. Li van regalar després del fatal accident amb el Creadors d’Oblit…

Al capvespre s’havia informat de la situació i s’havia evacuat tot civil dins la mina. Només quedaren a la ciutat les persones capaces, capacitades i autoritzades a defensar-la donant la vida. Zasel sentia un estrany pessigolleig. L’àvia li penjà l’amulet al coll i, després de besar-la a ella i a l’artefacte li demanà que mai més se’n separés. Abraçà fort a la noia i li ordenà, com a màxima autoritat familiar, que se sentís molt digna de ser qui era. L’avançada edat de l’anciana, i el seu valor dins de l’estirp, la privaven d’exposar-se a lluitar. Zasel seria la única dona Naythemiea autoritzada per quedar-se al camp de combat. Les altres no complien els requisits per poca edat o estaven dispensades per protocol (mares gestants o recents, persones delicades de salut o ancianes). En l’interior de Zasel naixia un estrany orgull de ser la única dona que defensaria la família. L’amulet espetegà.

En menys de dues hores Lluenterma era el caos absolut. A una nit fosca s’hi havia d’afegir la boira del baf obscur dels dracs werks. Zuhrdum havia exigit que Zasel fos la seva ajudant en combat. Tothom coneixia que la incapacitat per la màgia l’havia fet destra en les armes i hàbil en la lluita. Més d’una vegada havia demostrat tenir bons reflexes, capacitat de reacció i no bloquejar-se en situacions extremes (malgrat després, ja en calma, s’ensorrés plorant a moc penjant…).

L’exèrcit werk havia perdonat la vida d’alguns presoners, sobretot guardians del camí, a canvi de la conversió i la traïció. Com podia la guàrdia de més prestigi revelar-se contra la ciutat? Zasel no se’n sabia avenir. Ho hauria donat tot per formar-ne part! La boira werk amagava una tenebrosa estratègia: surant en ella, els Creadors d’Oblit lluitaven per la mateixa causa destructiva. Zasel, gràcies al poder de l’amulet (del qual no era conscient) els distingia perfectament i així Zuhrdum els podia abatre a la primera amb la seva màgia.

L’exèrcit urbà de Lluenterma estava patint tantes baixes que la derrota semblava inevitable. Zasel, impotent, veia caure companys i companyes d’infantesa. Si pogués fer màgia…!!

De sobte, Zuhrdum la va prendre de la mà i se la va emportar cap a Torrenhaut.

-Però què fas? No podem fugir!

-Zasel, la ciutat és a les nostres mans. O la salvem o caurem amb ella.

-No podrem!

-A Torrenhaut ens esperen els cavallers del Consell. Lluitarem junts allà i tu hi has de ser.

-No en sóc digna i ho saps.

-Zasel, ara no és moment per aquests pensaments! Acabes de demostrar la teva vàlua ajudant-me.

Zuhrdum apartà la noia cap a sota un porxo proper a l’entrada de la torre.

-Ahzasel, llum dels Naythemiea, la qui camina entre la foscor sense brillar, pel poder que se m’ha atorgat com a Gran Mestre del Consell de Llum i Honor, et nombro Damiea de ple dret. Tens el dret i el deure de mostrar, aquí i ara, les teves capacitats que et fan apta per entrar al Consell.

Obrí la porta amb un cop d’espatlla i entraren sense pronunciar cap més paraula. La noia plorava, no de dolor sinó de ràbia. Sentia que allò era una pantomima, un nomenament per desesperació, sense honor ni llum. Pujaren les escales en espiral agafats de la mà. Un encanteri de Zuhrdum accelerava la seva velocitat. Sentien passos werks darrera seu. Zasel no podia pensar amb claredat.

-Zasel, a partir d’ara deixa de pensar i actua!

-Com he d’actuar si no puc pensar?

-No hi ha temps per a tot. Escull: pensar i morir o actuar i viure?

-He vingut a lluitar i lluitaré!

-Zasel, aquesta lluita serà diferent. Hauràs de fer servir armes que no has fet servir encara.

-Màgia?

-Ha arribat el moment de mostrar-te tal com ets, Damiea de Llum. Pots brillar, has de brillar i a la vegada caminar entre les tenebres. Ets un ésser que pertany a les dues dimensions però saps molt bé qui ets, d’on ets. Saps de quin bàndol estàs, veritat? Saps perquè lluites, cert?

-Per la Llum i per l’Honor!

Enfilaren l’últim tram d’escales. En el passadís trobaren cavallers que els acompanyaren fins a la gran sala. Un cop dins, Zasel descobrí el primer gran secret d’aquella nit. La sala s’endinsava a la muntanya i fent una última espiral s’arribava al punt més alt de la mina. La seva missió seria protegir la mina i tota la vida que s’hi refugiava. Pensar en aquella responsabilitat la va fer esgarrifar. Pujant les escales veieren entrar els primers werks i soldats rebels. Fletxes i encanteris entorpien la seva ascensió. Zuhrdum va relliscar en esquivar una fletxa encantada. La caiguda hauria estat molt més fatal si no fos per la fortuïta presència de Zasel que ja havia integrat el seu paper d’escudera. Malferit, la noia li aplicà uns rudes primers auxilis i cures.

-Zasel, així no podré seguir. Queda molt per pujar encara. Aniré massa lent… Hem de resistir aquí. Així ajudarem als altres.

-Tu i jo, contra aquesta turba?

-Ho farem. Necessito guanyar una mica d’alçada per tenir més perspectiva d’atac, res més. Cobreix-me.

-Perdó?

-Pren el meu arc, ja no el necessitaré. Cobreix-me mentre acabo de pujar, només uns metres. Per favor, Zasel!

La noia es cenyí el buirac i s’ajupí darrera la barana de l’escala, preparant l’arc. Era bona arquera però feia molt temps que no practicava. Apel·là mentalment a la seva àvia, campiona local, i sentí la seva olor tan familiar. L’àvia havia estat sempre una dona tendra però valenta, forta, decidida. L’amulet tornà a espetegar, aquest cop més fort. Zasel en fou conscient. Somrigué. “Gràcies, àvia”. Disparava les fletxes de tres en tres; tan de bo dominés la màgia, les podria fer canviar de trajectòria a voluntat. Veié com tots els atacs es dirigien cap al Gran Mestre. El sentí cridar i el perdé de vista. Enfilà a tota velocitat pujant les escales a quatre grapes per no exposar-se a l’enemic. Zuhrdum semblava realment esgotat per l’esforç. La va mirar amb una autoritat que mai li havia vist.

-Zasel, fes-ho!

-No puc, no en sabré… Morirem.

-Zasel, per la teva llum, t’ho ordeno!

-No puc, no puc!!

-Zasel, mira’m als ulls!! Creus que posaria la meva vida a les teves mans si no confiés en tu?

Ahzasel es va alçar, les fletxes i els encanteris seguien apuntant al mag. Aleshores se’n va adonar, va ser conscient del poder. Tot i estar dreta, desprotegida, exposada totalment, convertint-se en el blanc perfecte, ningú, absolutament ningú, semblava veure-la. Era com si pogués observar la lluita des d’una altra dimensió. Veia els cavallers a través de l’escalinata, pujant amunt, esquivant atacs. Veia a Zuhrdum en al seva particular lluita per no caure inconscient. Pensà en la mina, en la seva gent. Recordà els soldats rebels. Plorà en imaginar que perdria tot allò estimat. Sentí aquell dolor, el buit. N’estava cansada, molt. Ja n’hi havia prou! S’agafà al mur de pedra, recordà els gravats de soldats que hi havia esculpits, també en el pilar central. Que bo seria aquell exercit de pedra! Clavà els dits notant com s’esquerdaven mil·lennis de història i els ordenà que lluitessin per a qui els havia creat.

Amb un estrèpit infernal, un vendaval de roques sortiren projectades cap als enemics arrasant-los. Els primers en caure foren els traïdors rebels. Els werks resistien millor l’impacte de les roques. Zasel recordà el sostre, fet de cristall de roca. Visualitzà una pluja d’estalactites caient com ganivets damunt els werks. La muntanya tremolà. Zasel tingué por d’haver provocat un dels seus mítics desastres. Notà Zuhrdum agafant-li la mà. La mirava amb tendresa.

-No pensis, Zasel. Actua! Fes-ho! Ara!

Les puntes caigueren amb un xiulet esfereïdor que es barrejà amb els crits d’horror dels werks. Ara només quedava reduir als Creadors d’Oblit. Zasel sentí que ells eren els causants de la seva desgràcia. Que diferent hauria estat la seva vida si mai li haguessin posat les mans al damunt! L’havien ultratjat, li havien robat l’alegria, la innocència, la puresa, la virtut, la confiança, la dignitat… Zasel sentia com s’anava inflant. Temé arribar a trencar-se en mil trossets. Un cop més sentí la veu del Gran Mestre però ja no podia entendre què li deia. “Actua, Zasel, actua. Mostra’t”.

La noia agafà aire, sentí que s’inflava com un globus. Els pulmons li feien mal. Plorava de dolor. El crit que deixà anar es feu etern. Un gran vent s’ho endugué tot. En obrir els ulls no quedava rastre de cadàvers. La sala lluïa més que mai. Respirava amb dificultat. Sentia el cor fora de control. Es marejava… Estaven salvats?

Intentà obrir els ulls, els tornà a tancar de dolor. Notà que algú li agafava la mà. Mirà qui era. No reconeixia aquell rostre. Però el somriure i la llum li donaren a entendre bondat. Es miraren als ulls. Li semblà veure algú conegut, una mirada familiar. Sense pensar el besà i en el bes entengué qui era ella i qui era ell…

El seu despertar havia trencat el vell segell. Part de l’essència de Zuhrdum s’havia materialitzat en un nou cos; plorava de goig en poder besar, per fi, la llum dels Naythemiea i desfer-se del seu vell dolor. L’amor no passaria mai més de llarg en la seva trista i solitària vida de mag. El valor i la confiança de Ahzasel havien fet molt més que salvar-los la vida…

El despertar de Zasel (I)

Després de molts anys, Ahzasel de Naythemiea tornava a Lluenterma, la seva terra natal. N’havia marxat fugint de la seva gran pena i vergonya, malgrat ser de les poques persones que, amb tant sols 10 anys, havia aconseguit sobreviure a un atac dels Creadors d’Oblit. Però aquella ferida va ser la causa per la qual no va poder realitzar el seu destí d’entrar al cos d’aspirants a membres del Consell de Llum i Honor. Ahzasel provenia d’una família a on hi havia Membres d’Honor i de Doble Honor del Consell però ella ni tan sols havia aconseguit superar la prova per accedir al primer nivell de Damiea i formar-se per tal honor. Zuhrdum, el Gran Mestre, (i bon amic de la família Naythemiea) li havia aconsellat que sortís a l’exterior per buscar en el seu interior. D’això ja feia llunes. Ella havia marxat adolescent i tornava dona, sentint que continuava essent la mateixa negada en màgia i encanteris. Però una estranya força, qui sap si l’enyor, l’havia empès al retorn. Va escriure a Zuhrdum sol·licitant audiència, malgrat saber que s’ho podria haver estalviat, però no volia abusar dels privilegis familiars.

Va arribar al camí de Lluenterma. Les defenses estaven més alçades que en els Temps Obscurs però els guardians no mostraven molta preocupació ni recel. La van deixar passar sense gaires preguntes. Els seus trets físics purs feien evident que era una Naythemiea, una Lluentermiea de ple dret. Va travessar la ciutat, havia prosperat molt durant la seva absència tal com es deduïa de l’extensió ocupada. El camí cap a Torrenhaut, la fortalesa de Llum i Honor, no havia canviat gaire. El cor li bategava fort. Encara recordava els cops que havia fet aquell mateix recorregut camí de la Gran Prova.

Pujà cap a la Torre recordant els bons moments, la gent estimada, tot el que havia enyorat durant aquells anys. Les escales en espiral semblaven no acabar mai però ella sabia que just al final començava el llarg passadís fins a la Sala de Llum. Arribà a la porta d’Honor. Aspirà la peculiar olor de l’estança, només allà s’hi trobava l’olor de Zuhrdum en estat pur. Tancà els ulls i en obrir-los distingí la silueta del Gran Mestre anant de la finestra est a l’oest amb posat preocupat.

– Zuhrdum! – Exclamà emocionada, oblidant tot el protocol.

-Zasel?

 Sentir que el Gran Mestre l’anomenava pel nom familiar la va omplir de joia però l’ombra de preocupació en el rostre del savi va mitigar la seva eufòria.

-Bonica llum dels Naythemiea, en quin moment tan funest has arribat!

-Zuhrdum, què està passant? He vist les defenses altes…

-Els Werks volen els cristalls.

Amb aquelles breus paraules Zasel va entendre que estaven en temps de guerra. Zuhrdum va explicar que els tenebrosos Werks exigien la mina de cristalls com a tribut per l’ajuda enviada en Temps Obscurs contra els Creadors d’Oblit.

-Però la mina pertany al Lluenterma, és el seu cor! Els Werks no poden treure cap profit dels cristalls. No ho entenc.

-Zasel, sense cristalls Lluenterma moriria i amb ella tota la vida que hi creix. Tu i jo també.

-Aquest és el motiu, veritat? Ens volen exterminar!

Zasel va passar la resta de la jornada amb aquest obscur secret en la ment. La majoria d’habitants feien la seva vida aliens al desastre que s’aproximava. El Consell confiava en la força dels seus exèrcits de Lluita i Màgia però també havien passat molts anys de pau i una ombra de dubte planava en la ment de les persones sàvies.

-Zasel, ho has aconseguit? Has pogut?

-Ho sento, Zuhrdum.

-Vols provar-ho, aquí?

-Ara?

-Sí, amb mi.

-I sí…

-Zasel, els errors són normals quan estàs aprenent. No has de tenir por…

-Recordo perfectament el desastre que vaig causar l’últim cop! Mai més ho he intentat entre parets…

-Prova-ho, va.

A contracor, Zasel va entrar en estat màgic. Era l’única part que se li donava bé. Li agradava “meditar”, sentir el contacte amb la profunditat, travessant el sòl, l’escorça, les roques amb el palmell de la mà o els peus nus. Li plaïa molt “parlar” amb la natura a través d’aquesta art. Però mai havia anat més enllà. El que sentia era tan fort que temia perdre’n el control.

Zuhrdum somreia satisfet. Sempre havia estat conscient del potencial de la seva fillola. Sabia que la putrefacció dels Creadors d’Oblit s’havia instal·lat en la seva ànima en forma de manca de confiança (que no de coratge) i temor al fracàs. El núvol que havia penetrat en la seva ànima s’havia solidificat fent-se pesat com una roca, càrrega que Zasel sempre més sentiria en forma d’una terrible buidor. Però tot eren secrets que no podia desvetllar pel bé de la noia, només li podia fer costat, donant-li més força a la voluntat. No la volia perdre. Si la van atacar a ella, una innocent criatura, era perquè també en coneixien el seu secret. Zasel, llum dels Naythemiea, reunia dins seu la síntesi dels poders familiars. Força d’una magnitud difícil de controlar per la seva potència i gran abast. Però la noia no havia estat capaç d’imposar-se a les proves (n’havia passat més que qualsevol altra aspirant a Damiea) i per tant no tenia dret a formar-se pel Consell de Llum i Honor.

Zasel no volia avançar. Zuhrdum la veia brillar, el poder es manifestava però quedava suspès en l’aire, difuminat.

-Ahzasel de Naythemiea, t’autoritzo i t’ordeno que alliberis el teu poder!! Aquí i ara!

Els dits de Zasel van prendre vida, movent-se com si la noia estigués patint una estranya convulsió. El poder es retrobava amb el seu ancestral origen Lluernt després de molts anys lluny de la font. Les mans de Zasel eren urpes. La noia obrí els ulls espantada i les mans tornaren a la seva forma humana.

-Zurhrdum, no puc. És esgarrifós. I si perdo el control?

-Zasel, saps que puc dominar el teu poder, si fos el cas.

El canvi de llum els va cridar l’atenció. Instintivament, ambdós van treure el cap per la finestra més propera. Dracs werks sobrevolaven la ciutat. Mal presagi. El més gran d’ells es va aturar al capdamunt de Torrenhaut. Una massa llefiscosa va començar a baixar per la teulada de la torre. En entrar per la finestra, davant de mestre i alumna, es va materialitzar en forma de Gran Capità werk amb un ultimàtum.

Zuhrdum va demanar a Zasel que tornés amb la família i esperés ordres. Potser aviat hauria d’ajudar d’una manera o altra. Al capdavall pertanyia a una antiga estirp del Consell i, amb domini o sense del seu poder màgic, hauria de complir amb el seu destí.

(Continuarà…)

Quan en Sughs va salvar en Lugh

Creia que la dificultat per trobar el rumb (a part de les males condicions climatològiques) es devia al fet que els somnis de Malidè havien servit de brúixola per arribar fins a Èrtia. Va estar dies, setmanes, mesos i tot buscant el camí per allunyar-se de l’Ertis però mai acabava de perdre de vista el Mont Ertiat. Es va endinsar entre la malesa, obrint-se pas pel bosc verge i inhòspit, amb l’esperança de trobar algun camí de sortida que li hagués passat desapercebut. La boscúria era cada cop més i més espessa, tant que no es distingia el dia de la nit.

Aviat es va sentir observat. Seguia caminant només parant a descansar quan el cos li ho demanava. Anava prou ben abrigat per suportar dormir al ras, el problema era la falta de provisions. La barba, molt més llarga, li indicava el pas del temps. Començaren les al·lucinacions, potser per alguna estranya febre o la follia de saber-se sol i perdut en terreny desconegut. Sentia veus dins el vent, les roques li parlaven però incapaç d’entendre-les. Es deixà caure, plorant de desesperació. S’arraulí al costat d’un enorme roure buscant consol. Tancà els ulls i s’abandonà al cansament. De saber el dolor que li tocaria patir hauria preferit morir allà mateix. Però també li arribarien dolços moments de consol…

La tempesta el va despertar. Era de nit, estava xop i tremolava de fred. Tragué de la motxilla tots els recipients possibles per omplir-los d’aigua i calmar la set. La claror d’un llamp li mostrà una silueta humana.

L’endemà es trobà rodejat d’un assortiment de fruits silvestres i altres aliments. Un cavall se’l mirava, esperant. S’hi acostà lentament. El cavall seguia esperant. La calma de l’animal li retornà el seny perdut. Omplí totes les cantimplores, endreçà els utensilis i guardà bé els aliments. Es mirà el cavall, el podria muntar? Ho aconseguí al primer intent. En acomodar-se al seu llom, l’animal començà a avançar a pas lent però segur mostrant clars indicis de saber a on anar i quin camí escollir. Seguiren així fins al vespre. La claror d’un foc llunyà marcava el primer indici de civilització des de feia setmanes. El cavall inicià un trot alegre com si estigués content d’arribar a casa. Al costat d’una gran foguera un vell amb aspecte d’ermità remenava el contingut d’una gran olla de fang. L’acompanyaven animals i altres figures humanes, o això semblava a simple vista…

-Molt bé, Sughs! Benvingut, Lughblan.

-Qui sou? Quin lloc és aquest?

-Tu mateix podràs respondre totes les preguntes més endavant. Ara seu, menja i beu. En Sughs també necessita descansar.

El cavall renillà i s’acomodà al seu costat en un gest protector. Aleshores se n’adonà: no en sabria dir el motiu, però confiava més en l’animal que en aquell desconegut sospitosament generós.

Malidè i Lugh

Cada matí esmorzava observant la foto. Malgrat el temps sense somiar-hi, aquella nena encara semblava cridar-me. Li vaig preguntar a en Mornai si algú em podria explicar més sobre ella i em va suggerir preguntar a les persones de més edat. Des de la meva arribada a Èrtia passava moltes hores a la taverna escoltant històries i sabia que allí trobaria algú disposat a satisfer la meva curiositat…

Lughblan -més conegut com a Lugh- era un jove rebel, somiador i lluitador que arribà a Èrtia fugint de la justícia. Participant en un atemptat anarquista va posar en perill la seva família: Malidè, la seva companya, esperava bessonada de nenes. Lugh no volia exposar-les a una vida nòmada, de fugida contínua. Decidiren intentar trobar aquella Arcàdia de la qual havien sentit a parlar en cançons i poemes. Guiats pels somnis de Malidè van arribar a Èrtia i, per prudència, només van explicar de què fugien a gent de confiança. La petita Melugia va ser la primera ertiana d’aquell nou any, minuts després naixia Nalugia.  Però el seu pare tenia esperit de lluita i viure a Èrtia era com haver abandonat la causa. Mantenia el contacte amb l’organització i sabia que el necessitaven. Havia canviat molt i físicament no semblava ell; va confiar que això l’ajudaria a poder tornar a l’activitat sense perill de ser reconegut. Malgrat tot, no emprendria cap acció directa.

Malidè va preferir criar les petites en l’entorn tranquil i pacífic d’Èrtia. Quan les nenes ja eren prou espavilades, Lugh va decidir marxar per dur a terme una missió que requeria la seva capacitat d’estratègia i no havia de durar més d’un parell d’anys. Va prometre anar enviant missatges a la família però aquests mai van arribar. Nalugia no va passar dels 10 anys, però quan Melugia es va fer dona Malidè li va parlar del seu pare. Malgrat els rumors sobre la mort d’aquest van decidir anar-lo a buscar per tornar a estar junts i superar la tràgica mort de Nalugia. Ignoraven que Lugh era molt a prop i  que la recerca tindria greus conseqüències…