La nena

Les ferides encara li coïen però es sentia millor. El trasllat  li havia calmat l’ànima. Ja no tenia aquells malsons. Ell li donava unes ales, boniques, de color vermell, suaus. Però quan ella se les volia treure, no la deixava. L’obligava a vestir les “seves” ales; deia que gràcies a ell i a les ales regalades podria arribar a on volgués. Però ella no volia arribar a on ell volgués, ella volia que ell la deixés volar sense dir-li a on, com i quan. Enmig del malson, aquell moment. Ella enjogassada descobrint un nou indret; ell insegur. Es separaren uns minuts. En retrobar-se ella l’acull amb afecte. Ell l’escridassa amb violència “Això que has fet, no m’ho tornis a fer; mai més!!” Per un moment veu l’autèntica cara d’aquell monstre i el futur que li esperava si es quedava al seu costat. Dissimula fingint que no se n’ha adonat, que ell encara té la paella pel mànec i la pot seguir dominant…

Tot això havia acabat, però encara quedaven rastres de dolor en el fons de la seva consciència i sortien a traïció en la calma de la nit. Intentà esborrar-los del tot. Els tenia dins la ment i no se’n podia desfer. Només hi havia una solució. La trobaren plorant, amb els canells ensangonats. Immediatament perdé tota possibilitat de llibertat. No recordava quan temps havia passat allà, tancada, vigilada, jutjada. Però en el fons es calmà com mai. Per això la deixaren sortir aviat.

Era en un hospital, a la majoria de gent no li agraden els hospitals. A ella sí, Són més humans que els sanatoris. I entre aquella calma també canviaren els somnis. Una muntanya. Altiva, robusta. Sempre. Ignorava haver-la vist abans. Es passava hores i hores buscant imatgeZermatts de muntanyes per entendre el sentit del somni. Com trobar una muntanya de la qual no coneixes el nom? La descrivia en fòrums d’alpinistes. Només un li respongué amb una informació prou interesant: Zermatt, Matterhorn. I sí, la semblança era extraordinària, però la muntanya dels seus somnis tenia quelcom diferent que no sabia descriure. S’esgotava amb la recerca davant la pantalla…

Quan gairebé havia decidit abandonar aquella obsessió començà a somiar amb la nena. Com si la muntanya s’hagués fet humana. Era menuda, pèl-roja, pell clara, de somriure murri i mirada penetrant. Li parlava però no recordava haver-li vist mai moure els llavis. Només somreia quan es miraven. Li tornava el somriure. I mai es deixava atrapar. Un dia caminava. Molt cansada. S’enfosquia, havia d’arribar. De sobte un riu li barra el pas. No té gaire profunditat però és ample i baixa amb força. No es veu amb cor de creuar-lo però ho hauria de fer per arribar. Arribar, arribar… a on? Mira a l’altre riba, frondosa, salvatge. Potser és més assenyat quedar-se en aquest costat, fer-hi nit. Mira l’aigua. Mira el seu voltant. Torna a mirar l’altre costat i allí, somrient, la nena. Mira en direcció el corrent d’aigua, ella segueix el seu gest. Què li diu? La sent. “Amunt, ves a munt, no segueixis el corrent” I desapareix. Es lleva de sobte. “No segueixis el corrent”…

Aquesta entrada s'ha publicat en Èrtia i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La nena

  1. Retroenllaç: Esperant en Mornai | Històries de la Serina

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s