Esperant en Mornai

És un bon dia i un bon moment per parlar-vos d’aquest indret. Èrtia es podria definir com una utopia feta realitat, l’últim reducte dels valors humans. Aquesta terra va néixer com a refugi i lloc d’acollida de personalitats marginades, inadaptades, rebels i subversives. Qui no trobava el seu lloc en la seva societat d’origen trobava el camí per arribar fins aquí. Jo el vaig trobar obsessionada per un estrany somni -Potser us ho expliqui en un altre moment-. La comunitat ertiana és autosuficient i qualsevol persona està capacitada per aportar quelcom. Èrtia viu de del riu Ertis i del Mont Ertiat. D’ells extreu tota l’energia necessària, a part del sol i el vent. És una terra bolcada a la natura, respectuosa amb el medi ambient i que fa ús dels recursos sostenibles.

La societat ertiana és igualitària, educada en la concòrdia i l’amabilitat, ja que per sobreviure en aquest indret hostil i aïllat convé entendre que el millor és cooperar i col·laborar. Les amistats també són molt importants. Aquí l’amistat té un valor especial, gairebé com l’amor. En un lloc així tothom coneix a tothom, la solidaritat és habitual i, per guanyar-se l’amistat d’algú en especial es segueix un curiós ritual.
A Èrtia els amics es fan a través de les pedres, un element molt important per aquesta societat (ja us ho explicaré en una altra ocasió). L’amistat comença amb una petició, com la clàssica petició de mà, però canviant l’anell per una pedra. I no una pedra qualsevol. Ha de ser una pedra del Mont Ertiat, recollida en una nit de lluna plena per la mateixa persona que l’entregarà. Sembla fàcil, però poca gent té prou valor per anar de nit al Mont Ertiat, un lloc a on hi viuen éssers estranys, santuari dels elementals, bressol de làmies i altres criatures que més val saber com has de tractar (o evitar!). Quan has aconseguit la pedra i tornar al poblat, el següent pas és citar a la persona destinatària al santuari del llac Ertiós. Un cop al llac, les dues persones s’asseuen a les roques cara a cara. Qui ha d’entregar la pedra exposa els motius pels quals voldria gaudir de l’amistat i argumenta perquè la mereix. En acabar, entrega la pedra. Qui la rep, si hi està d’acord, accepta la pedra en senyal d’amistat. Si dubta, demana una lluna de reflexió (això vol dir anar a recollir una nova pedra). Si té clar que no vol tenir amistat amb aquella persona, li torna la pedra, s’aixeca i se’n va.

Escric aquestes línies esperant asseguda a les roques, amb una pedra aguantant els folis, esperant l’arribada d’un ertià de la meva edat que durant tot aquest temps m’ha ajudat a aprendre la història d’aquesta terra, els seus mites, les seves tradicions i costums. El Mornai és més aviat tímid, reservat, especialment empàtic i tan semblant a mi que gairebé podria ser el meu bessó. Dins la societat ertiana, pertany als “memoriants”. A aquesta diguem-ne “casta” (a la qual espero poder accedir aviat), s’ocupa d’immortalitzar i transmetre aspectes socials i culturals. És una tasca divulgativa, educativa i fins i tot científica. El Mornai utilitza la cinematografia per a transformar les velles històries de la vora del foc en emocionants aventures. Unes aventures que, pel seu contingut didàctic, es poden convertir en un excel·lent recurs al servei de l’educació de les noves generacions; aquesta és la tasca que, com a memoriant, m’agradaria poder oferir a la comunitat ertiana i a les persones que vagin arribant a aquest indret.

De moment, espero l’arribada de l’home que pot canviar el meu futur com a ertiana. Estic nerviosa, em sento insegura. Pel seu semblant seriós i pel tracte sempre correcte, el Mornai se’m fa una persona propera i distant a la vegada. Sé que és molt exigent acceptant pedres. Repasso mentalment el meu discurs, sincer i del tot honest, disposada a passar una segona lluna buscant una altra  pedra.

El veig arribar. Em somriu des de lluny. Noto com el cor se m’accelera. Sóc aquí per demanar-li amistat però me n’estic enamorant…