La nit ens va trobar enmig del relat sobre les moltes i diferents criatures sobrenaturals que vivien fora dels límits d’Èrtia. La ciutat estava protegida amb màgia per tal que aquestes criatures només poguessin entrar acompanyades d’un habitant de ple dret. Però, per precaució, l’encanteri també repel·lia les persones que havien marxat de la ciutat i hi volien tornar.
Entre la varietat d’éssers sobrenaturals el grup més nombrós (i el més inofensiu, per sort) eren els Canviants. N’hi havia de diferents: Canviants de sang, Canviants de saba i Canviants de roca. El nom de “canviant” el rebien per la propietat de canviar el seu aspecte físic a voluntat, dins els límits marcats per la seva espècie. Els de sang es podien convertir en qualsevol ésser de sang, els de saba en qualsevol ésser vegetal i els de roca en qualsevol ésser mineral.
En dir això, en Lugh va mirar en Sughs amb un somriure còmplice. La meva mirada també va buscar el cavall per ser testimoni de com aquest canviava per convertir-se en algú molt semblant a en Mornai!! Davant la meva sorpresa, en Lugh va anunciar que no tots els éssers externs a Èrtia eren tan inofensius com els Canviants. Els pitjors eren els Sàprofi, una espècie parasitària dels Canviants. Els Sàprofi no tenien massa física pròpia, per tant necessitaven un hoste material. Normalment s’aprofitaven dels canviants i ho feien amb la finalitat de fer mal o perjudicar a altres éssers. N’hi havia uns de molt semblants als sàprofi però més amigables: els Llúmines. Tampoc tenien massa física, només eren energia, llum. Es diferenciaven dels malvats sàprofis perquè quan ocupaven el cos d’un altre ésser era en benefici d’ambdós. Igual que els sàprofi, havien salvat molts humans de la mort però, en aquest cas, per tenir una existència material joiosa per ambdós. També hi havia els Aberrants, barreges dels anteriors i les pitjors criatures amb qui podies topar.
Sempre havia sospitat que el meu cavall no era una cavall qualsevol i ara en coneixia la raó. Em preocupava no saber si estava parlant amb un humà com jo o amb qui sap què… Com si llegís els meus pensaments, en Lugh va començar a brillar. Una Llúmina se n’havia enamorat i l’havia salvat de la mort; eren dos éssers en un sol cos. Em va semblar preciós i a l’hora tenia quelcom d’esgarrifós… En Lugh li devia la vida, pertanyia a ella i mai es podrien separar. Però tampoc es podria aparellar seguint la seva pròpia voluntat…
Històries de la Serina 