L’assassí silenciós (II)

L’assassí més gran de la ciutat dubtava davant la possibilitat de donar-se a conèixer, de confessar tot el seu amor. Tants dubtes l’atabalaven, l’immobilitzaven, a ell, el més àgil caçador. La passivitat li va fer perdre tota oportunitat. El tren marxava direcció sud. Per no desesperar-se va decidir passar tot el dia deambulant per l’estació com un fantasma, aïllat de l’entorn que sempre analitzava a la recerca d’un nou passatemps sanguinari per no perdre la pràctica ni la traça.

Tot un dia sencer. Va veure pondre’s el sol i la claror de la lluna. L’últim tren del dia i res, ni rastre. Va mirar els horaris i va decidir tornar l’endemà a l’hora que arribava el primer tren. Esperaria. Tard o d’hora l’havia de tornar a veure. Mai havia tingut pressa pel plaer però aquella vegada es notava ansiós i no podia fer res més que recuperar els records gravats en la seva ment.

Tornava l’olor, tornava el tacte, tornaven els ulls i els llavis, el somriure encantador…. Ell, el gran deixeble, experimentava aquell sentiment que havia conegut de la mà de la història del seu mestre i referent. L’havia de fer seva per sempre? Podia viure pensant que no la veuria mai més? L’havia de matar per retenir-la al seu costat? No, no ho podia fer, es convertiria en una carronya com les que ell foragitava de la ciutat!

Estava embogint per moments. Dos dies sencers i finalment, a última hora, va aparèixer. No comptava amb l’inconvenient que va descobrir: el transport. Va ser només un instant. De camí al cotxe li va passar pel davant, amb elegància, deixant una estela de bondat i puresa que només ell era capaç d’apreciar.

Va ser un encert apuntar la matrícula del vehicle.  Dividint el dia per franges es dedicava a inspeccionar el pàrking de l’estació buscant els números i les tres lletres que li feien bategar el cor, donant així un sentit als dies. Matava menys, havia perdut les ganes, l’interès. Notava que no es podia concentrar i això, per primera vegada, li causava un dubte no permès. Va canviar les ànsies assassines per l’art. Dibuixava, pintava, escrivia i cantava sobre l’elegància, la bondat i la puresa. Aquest art secret el va anar deixant caure en forma de senyals, somiava en atreure la seva intenció, en demostrar-li el seu bon cor i la seva humanitat. S’acostava i enganxava el paper amb total discreció, sentint una vegada més l’emoció d’actuar d’amagat. El seu art assassí havia pres una nova dimensió.

Estava content perquè era obvi que el pla funcionava. No trobava rastre del seu art, per tant se l’havia emportat amb el cotxe. Li agradava? No ho trobava estrany? Si era així, es moria de ganes de dir-li que ell era el gran artista que l’havia pres per musa, ex assassí disposat a renunciar a la seva vida tacada de sang a canvi d’omplir-la de bons sentiments.

El desesperava no poder marcar-se una rutina efectiva. Es podia passar tota la setmana vagabundejant per l’estació a canvi d’un o dos dies de consol. Sempre era el mateix petit moment. Arribava, aparcava, entrava a l’estació, en sortia i pujava al tren. Ni se’l mirava, o perquè tenia pressa o perquè tenia son.

Com si el cel s’hagués apiadat de la seva redempció, li arribà una oportunitat d’or en forma d’anunci buscant cambrer. Aquella feina havia de ser seva; si es passava el dia treballant allà tard o d’hora la veuria, i durant més temps que ara. Qui sap, potser li podria servir l’entrepà de l’esmorzar amb un extra de tomàquet o el cafè amb dos sobrets de sucre. Així descobriria la seva vida, el seu nom, els seus gustos, les seves desgràcies a les que ell sempre sabria donar consol…

Ara assassinava als possibles candidats, la competència. Ho havia de fer. I ho va aconseguir. Es va guanyar la simpatia del propietari parlant d’art, fent ús d’un humor entre patètic i bufó. Es va guanyar la dona del propietari elogiant les seves salses en múltiples ocasions, doncs havia esdevingut uns dels millors clients a força de viure pràcticament a l’estació. I ara en seria cambrer.

Als ulls de tothom era un home alegre, una mica estrany però carismàtic. Amb poc temps es va ficar a la butxaca tota la clientela habitual. I també es va guanyar les primeres paraules de la seva estimada. El so d’aquella veu va ser la millor recompensa que podia esperar. La música de la seva rialla era la simfonia més dolça que mai hagués pogut escoltar. Sempre li tenia un somriure preparat i unes paraules agradables, encara que fos per saludar-la abans no sortís corrents cap a l’andana. Gaudia com mai podent-la admirar des de darrera la barra.

Es va aprendre els seus gustos, les preferències pel menjar, per la roba, per la música, pels llibres… Amb dos mesos va saber la meitat de la seva vida. Li va semblar que procurava arribar amb més temps per poder parlar amb ell. Mai li havia suposat cap esforç guanyar-se la simpatia i la confiança d’una víctima però en aquest cas sabia que la víctima era ell.

Els mesos van transcórrer amb una rapidesa inhumana, el desig i la passió li feien viure un infern. I, quan semblava que ja havia aconseguit el seu propòsit, tot es va capgirar. L’última vegada que la va veure, abans de cometre l’error més gran, li va comentar un trasllat per motius de feina. A ella li feia il·lusió conèixer un entorn nou, gent nova. A ell li va representar sentir com el cor s’esmicolava a bocins, sensació que mai abans havia experimentat.

Es va dir a si mateix que faria l’esforç d’anar-la oblidant, però passats dos mesos se li començava a fer massa dolorós. Enyorava el seu somriure, la seva olor, la seva mirada, la música celestial de la seva veu, el bàlsam d’arrencar-li una riallada. Tot això el va retornar al seu passatemps preferit: matar. Però per falta de pràctica o per motiu de la seva pena, el seu mètode va canviar. I aquí va ser quan tot es va acabar…

Era un tarda d’estiu, molt calorosa, de poca gent pels carrers. Sentia una angoixa estranya, ella altre cop ella… Inconscientment es va encaminar cap a l’estació. Estava tancada per vacances: les seves vacances. Es va asseure en un banc, intentant calmar-se. Es sentia estranyament alterat i la calor l’asfixiava. S’hauria estimat més estar treballant a dins i no pas suant a fora. Tant de bo hagués estat així. El tren del vespre li va portar una sorpresa poc agradable.

Seguia tan bonica com sempre però abraçada a un home increïblement seductor i elegant. El cop va ser massa dur per un cor que ja estava fet bocins. Li va costar reaccionar però ho va fer tan fredament com va poder. Era fàcil, només havia de recordar, només havia de recuperar el seu instint caçador i justicier.

Ja no tenia res a perdre. Ara res ni ningú l’importava, ni tan sols la seva pròpia vida…

 

8 octubre 2010.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a L’assassí silenciós (II)

  1. jackchatterley ha dit:

    M’agrada…

    Pandapetons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s