Arribant a Èrtia

Els focs d'Èrtia

La claror dels focs artificials va il·luminar el paisatge. L’imponent formació rocallosa, que tan sovint se m’havia aparegut en somnis, semblava donar-me la benvinguda. Per fi havia arribat al meu destí; era real, el lloc existia. Vaig seguir caminant fins a un monumental arbre. Allí, en aquell el mirador, va ser on ens vam veure per primer cop. Solitari, pensatiu i mig absent. Ens separaven uns pocs metres però semblava que no s’hagués adonat de la meva presència.

  • És preciós, oi?

  • Hola, sí. Molt bonic. Perdona, acabo d’arribar, no sóc d’aquí.

  • Benvinguda. De qui o de què fuges?

  • Què vols dir?

  • Aquí tothom hi arriba fugint. Com has trobat el camí?

  • Per un somni. Se’m repetia sovint. Sempre veia aquesta muntanya i al final m’hi vaig obsessionar.

  • Aquesta muntanya és el Mont Ertiat, emblema d’Èrtia.

  • Èrtia?

  • Sí, el poble que veus davant teu. Però diga’m, se’t repetia en somnis?

  • Sí.

  • Va passar res durant aquest temps? Alguna cosa que t’afectés especialment?

  • Estava a l’hospital

  • Malaltia?

  • Intent de suïcidi…

El silenci va evidenciar la delicadesa del tema. Instintivament vaig estirar les mànigues amagant les marques dels canells abans de tornar a parlar.

  • Tenies raó. Fugia.

  • Jo també vaig arribar fugint i després d’un suïcidi, potser no com el teu, però quan ho deixes tot per un amor que t’acaba abandonant…

I així vaig conèixer a en Mornai. Després del castell de focs em va acompanyar fins a Èrtia. Eren dies de festa, de molt ambient als carrers. Em va explicar que des de feia segles aquell lloc era un refugi, per això el sobrenom de “Terra de nous principis”. Aquí molta gent començava la seva vida de zero.

L’hostal estava en overbooking, com era d’esperar arribant en dates senyalades. El cansament, la gana i les ganes de companyia després de setmanes caminant sola van fer que acceptés la invitació de passar la primera nit a casa seva.

Pel camí em va explicar que així com moltes persones començaven de zero aquí, d’altres en marxaven per trobar un sentit a la seva vida. Les cases es reservaven durant un període de cinc anys i passat aquest temps es posaven a disposició de qui necessités una llar. Ell havia arribat just feia un any i aviat va trobar aquella caseta a on havien viscut una mare i la seva filla. Encara en conservava algun retrat a la paret.

Quan vaig dirigir la mirada al quadre se’m va glaçar la sang. Tenia davant meu la nena que, en somnis, m’havia dit que seguís “el camí dels qui fugien”. Pèl-roja de llargs tirabuixons, ulls verds, pell pàl·lida, d’aspecte malaltís però somrient. Per sorpresa meva, la mort de la nena va ser el motiu pel qual la mare va abandonar Èrtia amb intenció de retrobar-se amb un pare fugitiu.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Èrtia i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a Arribant a Èrtia

  1. Heaviside ha dit:

    aiaiaiai ens deixes en clímax..

  2. Retroenllaç: Esperant en Mornai | Històries de la Serina

  3. @oriolmd ha dit:

    M’agrada la frase: ‘aquí tothom hi arriba fugint.’ Bona!!

  4. Retroenllaç: En Mornai se’n va | Històries de la Serina

  5. Retroenllaç: El perill de quedar-se en blanc | Històries de la Serina

  6. jackchatterley ha dit:

    Té gràcia, jo podría haver arribat a Èrtia fa uns anys…

  7. Retroenllaç: Malidè i Lugh | Històries de la Serina

  8. Retroenllaç: Secrets, misteris i realitats desvetllats | Històries de la Serina

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s