El principi del final

M’aturo davant l’aparador, tot el que hi ha em crida l’atenció. És una botiga sense porta, convida a entrar-hi i això ho faig. Les bigues de fusta em recorden un antic cobert de pagès. És bonic, l’establiment en si i el que hi ha a dins. Entra molta llum natural, sembla que hi ha un pati al final. Vaig mirant totes les meravelles, una estranya i curiosa artesania. Predominen les pedres i els cordills de fibra natural. Estic absorta, hipnotitzada. Titelles. Titelles amb cos de pedra i extremitats de cordill pengen d’una biga. Em produeixen la mateixa sensació que aquelles màscares de dimonis orientals. Semblen cadàvers penjant. Matèria inerta. Detecto un moviment. Enfoco millor la vista i veig el seu ball. Darrera, una nena agafada de la mà del seu pare em somriu i parla: “No creguis en el que saps ni en el que et sembla que hauries de pensar; creu en el que sents”. Em parla sense deixar de somriure, un somriure trist. Com pot ser que algú tan jove pugui somriure d’aquesta manera? I com pot parlar sense moure els llavis? “Creu en el que sents”, insisteix. Parpellejo; ja no hi és. Em falta l’aire. No sé si sortir de la botiga o anar al pati. Vaig cap al pati, travessant la botiga. Em giro, torno a mirar els titelles de pedra. Just per veure com, macabrament, es belluguen seguint el meu moviment. És una botiga d’artesania o la botiga dels horrors? Accelero el pas, surto al pati. Desperto.

olot-nit

M’incorporo angoixada. No és el meu llit. No estic a casa. Ell dorm al meu costat. De cop se’m fa un estrany. No hem tancat els porticons. Les llums de la capital brillen al fons de la vall. Roges com la lava dels antics volcans que dormen al nostre voltant. Em sento lluny de casa, lluny de tot el que em fa sentir bé. Em sento estranya, perduda, insegura. “Creu en el que sents”. Recordo la mossegada de la fita de roca, l’abraçada de la sequoia. Recordo la sensació que vaig sentir. Desesperació. M’intentaven advertir de quelcom. Me’l miro. Malgrat el dia que hem passat junts no m’hi sento gens unida. No em veig vivint tota la vida al seu costat. No em sento segura amb ell. Tinc la sensació que em prendrà la meva llibertat, tot el que sóc. Penso en algunes paraules que m’ha dit. Potser són perquè pugui millorar, però són canvis que no he decidit. No vull canviar només perquè ho digui ell. No em vull tenyir, no vull canviar el meu estil de roba. No vull ser la seva nina per lluir davant dels companys de feina i provocar enveja. No vull que m’ajudi a ser caixera d’un supermercat amb el qual no m’identifico. No vull viure a una altra comunitat, lluny de tot i de tothom que estimo. “Creu en el que sents”. No vull viure amb ell, em sento segrestada.

Aguanto el plor. Si desperta hauré de donar explicacions i cada paraula seva és una invasió. Tinc ganes de marxar d’allà, del seu costat. El lloc m’agrada, és preciós. Hi he connectat i ho hauria fet més si no fos per les seves pors, si no hagués estat tan pendent d’ell, de fer-li cas… M’estic perdent a mi mateixa. M’està robant la meva personalitat. Miro les fotografies que ens hem fet; no m’hi reconec. De debò he despertat del malson o només he saltat a un altre? Millor dormir. Dissimular. Evitar preguntes. Demà serà un altre dia. No sé com m’he pogut imaginar la meva vida al seu costat! De fet, és ell qui ha descrit com serà, què farem, on anirem, com viurem… Ell, tot sol, l’ha organitzat “pel meu bé”, perquè sóc com sóc. Potser sóc així com diu, i què? Com a mínim sóc jo i no un titella que es deixa dur, maquillar i guiar. “Creu en el que sents”. No sóc un titella com els del somni; necessito tallar els fils. He d’aconseguir que no em pugui controlar. Odio les cordes. Cada cop que m’entrego a ell i a les seves cordes perdo part del meu poder, de la meva iniciativa, encara que digui que és al revés. M’asfíxia. M’està matant, lentament. Què farà de mi si no m’imposo? Del respecte a la por hi ha un bon tros…

No hi confio. Em fa mal quan diu que tot és perquè m’estima. Mai he cregut que l’amor sigui dolor; si fa patir no és amor! Ell ha fet que m’agradi el dolor però no em penso passar la vida així, sotmesa. N’he de fugir o, millor, deixar-lo marxar. Alliberar-me’n del tot, per sempre. Separar-nos. Una altra en trobarà, segur! Mil dones voldrien estar amb un home com ell: elegant, seductor, amb una bona posició, feina de categoria, xalet a la muntanya, torre a la costa, casa de propietat i vivint de lloguer en un pis preciós d’un indret bucòlic. Mil dones, però jo no. “Creu en el que sents”. Aquesta relació no ens durà a res de bo; seré un maniquí a les seves mans. Els meus èxits seran seus, perquè ell m’haurà ajudat. Però els meus defectes seran contínuament senyalats, criticats i utilitzats per fer-me sentir inferior. Si tant he de canviar, poc em deu estimar! I jo, tal com sóc, m’estimo molt. La meva ambició és dormir cada nit sense malsons així. Mai he desitjat res del que m’ofereix; són necessitats que ell ha creat. Tot artificial. Cuirassa, aparença. Com amagar les misèries sota una catifa persa. Que ningú s’adoni dels nostres defectes; fingir força, valor, capacitat, impressionar. Per què? No em cal. No ho necessito. Ser així no em farà més forta. Ser així em fa ser algú que no sóc.  I això sí que em provoca inseguretat i dubte.

He d’agafar les regnes de la meva vida. Ser jo qui maneja les cordes. Decidir. Actuar. Moure’m. Marxar.

Mai hauríem d’haver fet aquest pas. Què se n’ha fet dels somriures de quan érem amics?

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Èrtia, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s