El perill de quedar-se en blanc

M’havia adormit, per variar. Últimament tenia somnis estranys que em torbaven el bon son. Se m’apareixia un noi vestit de blanc, somrient, mirant-me en silenci, i quan m’hi volia acostar es fonia com la boira. Anava tan cansada que vaig caure en un son profund del qual em va despertar un tro llunyà. Al obrir els ulls la tempesta era massa propera per poder arribar a Èrtia. Calia buscar refugi sense perdre temps. Al girar-me m’esperava un segon sobresalt, en Sughs havia desaparegut! Un problema afegit. Normalment el deixava lliure, deslligat, perquè mai, mai, mai marxava sense mi. Allò em va posar molt nerviosa, era estrany. L’anava cridant i buscant amb la mirada, mentrestant el vent de la tempesta em començava a fuetejar el rostre avisant de la seva proximitat. Els trons ressonaven cada cop més propers. Havia de decidir entre cercar refugi o trobar al meu amic equí. O fer-ho tot a la vegada.
Intentava recordar si hi havia alguna balma, cova o refugi semblant a prop. Havia explorat prou bé el terreny durant les meves passejades per a familiaritzar-me amb en Sughs. Recordava haver vist un forat a la paret de roca que quedava a l’est però això significava anar de cara a la tempesta… Amb un sospir de resignació vaig demanar a qui fos que protegís el cavall que encara m’unia a en Mornai. Perdre’l seria un cop massa dur. La caputxa de la capa em protegia el rostre de la violència del xàfec; la preocupació eren els llamps. El cel s’anava enfosquin, era complicat orientar-se. Sentia el xiulet del vent, cada cop més fort. M’agafava la caputxa per no quedar al descobert. Dins meu creixa un terrible sentiment d’impotència, ràbia, i certa desesperació. El temps s’estava complicant en excés com per poder arribar a la cavitat que tenia per objectiu. Vaig pensar canviar de pla però tampoc sabia cap a on anar. Em trobava al mig d’un bosquet amb pocs arbres, no era el millor lloc a on quedar-se dubtant.

blanc bo

De sobte, el cos va reaccionar per instint al centelleig proper; un llamp acabava d’escapçar el tronc d’un arbre. Em vaig encongir, al sentir el soroll de fusta trencada, protegint-me el cap amb els braços. Mig ajupida com estava, algú se’m va tirar a sobre i vam rodolar. El cor m’anava a cent. No podia entendre què passava. Vam topar contra una roca. El cop em va arrencar una queixa, més de protesta que de dolor. Vaig obrir els ulls per saber de qui o de què m’hauria de defensar. Em va costar poc reconèixer el rostre que tant se m’apareixia en somnis.

– Estàs bé? No entenc com pots arribar a ser tan inconscient, de vegades. Algun dia  prendràs mal!
El comentari em va deixar amb ganes d’agrair-li el gest i, a la vegada, amb el regust amarg d’una advertència que sonava molt paternalista per venir d’algú aparentment desconegut. Semblava que podia llegir els meus pensaments.
– N’hauries d’aprendre del teu cavall! Fa estona que ha trobat refugi al intuir la tempesta. De fet ha estat ell qui m’ha vingut a buscar. És un animal llest, molt llest. T’espera preocupat.

Em va allargar la mà per aixecar-me. M’havia torçat el turmell i el dolor no em deixava posar el peu a terra còmodament per poder caminar. Va esbufegar i em va agafar en braços d’una revolada.
– Però què fas?!
– Vas lenta, no podem perdre temps, hem de sortir d’aquest clot. Ja has vist el què ha passat…
– Sí, però no crec que portar-me en braços sigui la millor manera. Et prenc visibilitat!
– Noia llesta, no ets tan estúpida com pensava. Perdona. Va, puja.

Vaig pujar a collibè, subjectant-me la caputxa amb una mà i amb l’altre agafant-me fort a ell. No vam dir-nos res durant una estona que, potser per la situació, se’m va fer angoixosament llarga. Un renill conegut em va retornar el somriure.

– Sughs!!
De l’alegria vaig saltar del meu cavall humà per anar a trobar-me amb l’altre. En tocar terra el dolor es va fer més agut; el salt havia anat acompanyat d’una punxada. El meu salvador em va oferir la seva espatlla per ajudar-me a caminar fins el cavall. L’abraçada amb en Sughs va fer que alliberés tota la tensió acumulada. Plorava aferrada al seu morro, sentint-li l’alè. Me’l vaig mirar, estava intacte, com si res. Cavall llest, i tant. Em va donar un cop de morro com tornant-me l’abraçada. El vaig acariciar. En noi de blanc ens mirava, somrient, tal com somreia en els meus somnis. Un calfred em va recórrer el cos. M’acabava d’ajudar, potser fins i tot m’havia salvat la vida, però en ell hi havia quelcom inquietant…

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Èrtia i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a El perill de quedar-se en blanc

  1. Litus ha dit:

    M’ha fet patir en Sughs, quin cavall més llest!

    • Ehyrt ha dit:

      Hola, Lit! Ja veuràs com en Sughs t’acaba sorprenent molt més. No és un simple cavall… Gràcies per la visita i pel comentari!!

  2. Retroenllaç: Quan en Sughs va salvar en Lugh | Històries de la Serina

  3. Retroenllaç: Secrets, misteris i realitats: Lugh i Sughs. | Històries de la Serina

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s