El despertar de Zasel (I)

Després de molts anys, Ahzasel de Naythemiea tornava a Lluenterma, la seva terra natal. N’havia marxat fugint de la seva gran pena i vergonya, malgrat ser de les poques persones que, amb tant sols 10 anys, havia aconseguit sobreviure a un atac dels Creadors d’Oblit. Però aquella ferida va ser la causa per la qual no va poder realitzar el seu destí d’entrar al cos d’aspirants a membres del Consell de Llum i Honor. Ahzasel provenia d’una família a on hi havia Membres d’Honor i de Doble Honor del Consell però ella ni tan sols havia aconseguit superar la prova per accedir al primer nivell de Damiea i formar-se per tal honor. Zuhrdum, el Gran Mestre, (i bon amic de la família Naythemiea) li havia aconsellat que sortís a l’exterior per buscar en el seu interior. D’això ja feia llunes. Ella havia marxat adolescent i tornava dona, sentint que continuava essent la mateixa negada en màgia i encanteris. Però una estranya força, qui sap si l’enyor, l’havia empès al retorn. Va escriure a Zuhrdum sol·licitant audiència, malgrat saber que s’ho podria haver estalviat, però no volia abusar dels privilegis familiars.

Va arribar al camí de Lluenterma. Les defenses estaven més alçades que en els Temps Obscurs però els guardians no mostraven molta preocupació ni recel. La van deixar passar sense gaires preguntes. Els seus trets físics purs feien evident que era una Naythemiea, una Lluentermiea de ple dret. Va travessar la ciutat, havia prosperat molt durant la seva absència tal com es deduïa de l’extensió ocupada. El camí cap a Torrenhaut, la fortalesa de Llum i Honor, no havia canviat gaire. El cor li bategava fort. Encara recordava els cops que havia fet aquell mateix recorregut camí de la Gran Prova.

Pujà cap a la Torre recordant els bons moments, la gent estimada, tot el que havia enyorat durant aquells anys. Les escales en espiral semblaven no acabar mai però ella sabia que just al final començava el llarg passadís fins a la Sala de Llum. Arribà a la porta d’Honor. Aspirà la peculiar olor de l’estança, només allà s’hi trobava l’olor de Zuhrdum en estat pur. Tancà els ulls i en obrir-los distingí la silueta del Gran Mestre anant de la finestra est a l’oest amb posat preocupat.

– Zuhrdum! – Exclamà emocionada, oblidant tot el protocol.

-Zasel?

 Sentir que el Gran Mestre l’anomenava pel nom familiar la va omplir de joia però l’ombra de preocupació en el rostre del savi va mitigar la seva eufòria.

-Bonica llum dels Naythemiea, en quin moment tan funest has arribat!

-Zuhrdum, què està passant? He vist les defenses altes…

-Els Werks volen els cristalls.

Amb aquelles breus paraules Zasel va entendre que estaven en temps de guerra. Zuhrdum va explicar que els tenebrosos Werks exigien la mina de cristalls com a tribut per l’ajuda enviada en Temps Obscurs contra els Creadors d’Oblit.

-Però la mina pertany al Lluenterma, és el seu cor! Els Werks no poden treure cap profit dels cristalls. No ho entenc.

-Zasel, sense cristalls Lluenterma moriria i amb ella tota la vida que hi creix. Tu i jo també.

-Aquest és el motiu, veritat? Ens volen exterminar!

Zasel va passar la resta de la jornada amb aquest obscur secret en la ment. La majoria d’habitants feien la seva vida aliens al desastre que s’aproximava. El Consell confiava en la força dels seus exèrcits de Lluita i Màgia però també havien passat molts anys de pau i una ombra de dubte planava en la ment de les persones sàvies.

-Zasel, ho has aconseguit? Has pogut?

-Ho sento, Zuhrdum.

-Vols provar-ho, aquí?

-Ara?

-Sí, amb mi.

-I sí…

-Zasel, els errors són normals quan estàs aprenent. No has de tenir por…

-Recordo perfectament el desastre que vaig causar l’últim cop! Mai més ho he intentat entre parets…

-Prova-ho, va.

A contracor, Zasel va entrar en estat màgic. Era l’única part que se li donava bé. Li agradava “meditar”, sentir el contacte amb la profunditat, travessant el sòl, l’escorça, les roques amb el palmell de la mà o els peus nus. Li plaïa molt “parlar” amb la natura a través d’aquesta art. Però mai havia anat més enllà. El que sentia era tan fort que temia perdre’n el control.

Zuhrdum somreia satisfet. Sempre havia estat conscient del potencial de la seva fillola. Sabia que la putrefacció dels Creadors d’Oblit s’havia instal·lat en la seva ànima en forma de manca de confiança (que no de coratge) i temor al fracàs. El núvol que havia penetrat en la seva ànima s’havia solidificat fent-se pesat com una roca, càrrega que Zasel sempre més sentiria en forma d’una terrible buidor. Però tot eren secrets que no podia desvetllar pel bé de la noia, només li podia fer costat, donant-li més força a la voluntat. No la volia perdre. Si la van atacar a ella, una innocent criatura, era perquè també en coneixien el seu secret. Zasel, llum dels Naythemiea, reunia dins seu la síntesi dels poders familiars. Força d’una magnitud difícil de controlar per la seva potència i gran abast. Però la noia no havia estat capaç d’imposar-se a les proves (n’havia passat més que qualsevol altra aspirant a Damiea) i per tant no tenia dret a formar-se pel Consell de Llum i Honor.

Zasel no volia avançar. Zuhrdum la veia brillar, el poder es manifestava però quedava suspès en l’aire, difuminat.

-Ahzasel de Naythemiea, t’autoritzo i t’ordeno que alliberis el teu poder!! Aquí i ara!

Els dits de Zasel van prendre vida, movent-se com si la noia estigués patint una estranya convulsió. El poder es retrobava amb el seu ancestral origen Lluernt després de molts anys lluny de la font. Les mans de Zasel eren urpes. La noia obrí els ulls espantada i les mans tornaren a la seva forma humana.

-Zurhrdum, no puc. És esgarrifós. I si perdo el control?

-Zasel, saps que puc dominar el teu poder, si fos el cas.

El canvi de llum els va cridar l’atenció. Instintivament, ambdós van treure el cap per la finestra més propera. Dracs werks sobrevolaven la ciutat. Mal presagi. El més gran d’ells es va aturar al capdamunt de Torrenhaut. Una massa llefiscosa va començar a baixar per la teulada de la torre. En entrar per la finestra, davant de mestre i alumna, es va materialitzar en forma de Gran Capità werk amb un ultimàtum.

Zuhrdum va demanar a Zasel que tornés amb la família i esperés ordres. Potser aviat hauria d’ajudar d’una manera o altra. Al capdavall pertanyia a una antiga estirp del Consell i, amb domini o sense del seu poder màgic, hauria de complir amb el seu destí.

(Continuarà…)

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Quan en Sughs va salvar en Lugh

Creia que la dificultat per trobar el rumb (a part de les males condicions climatològiques) es devia al fet que els somnis de Malidè havien servit de brúixola per arribar fins a Èrtia. Va estar dies, setmanes, mesos i tot buscant el camí per allunyar-se de l’Ertis però mai acabava de perdre de vista el Mont Ertiat. Es va endinsar entre la malesa, obrint-se pas pel bosc verge i inhòspit, amb l’esperança de trobar algun camí de sortida que li hagués passat desapercebut. La boscúria era cada cop més i més espessa, tant que no es distingia el dia de la nit.

Roure-1Aviat es va sentir observat. Seguia caminant només parant a descansar quan el cos li ho demanava. Anava prou ben abrigat per suportar dormir al ras, el problema era la falta de provisions. La barba, molt més llarga, li indicava el pas del temps. Començaren les al·lucinacions, potser per alguna estranya febre o la follia de saber-se sol i perdut en terreny desconegut. Sentia veus dins el vent, les roques li parlaven però incapaç d’entendre-les. Es deixà caure, plorant de desesperació. S’arraulí al costat d’un enorme roure buscant consol. Tancà els ulls i s’abandonà al cansament. De saber el dolor que li tocaria patir hauria preferit morir allà mateix. Però també li arribarien dolços moments de consol…

La tempesta el va despertar. Era de nit, estava xop i tremolava de fred. Tragué de la motxilla tots els recipients possibles per omplir-los d’aigua i calmar la set. La claror d’un llamp li mostrà una silueta humana.

L’endemà es trobà rodejat d’un assortiment de fruits silvestres i altres aliments. Un cavall se’l mirava, esperant. S’hi acostà lentament. El cavall seguia esperant. La calma de l’animal li retornà el seny perdut. Omplí totes les cantimplores, endreçà els utensilis i guardà bé els aliments. Es mirà el cavall, el podria muntar? Ho aconseguí al primer intent. En acomodar-se al seu llom, l’animal començà a avançar a pas lent però segur mostrant clars indicis de saber a on anar i quin camí escollir. Seguiren així fins al vespre. La claror d’un foc llunyà marcava el primer indici de civilització des de feia setmanes. El cavall inicià un trot alegre com si estigués content d’arribar a casa. Al costat d’una gran foguera un vell amb aspecte d’ermità remenava el contingut d’una gran olla de fang. L’acompanyaven animals i altres figures humanes, o això semblava a simple vista…

-Molt bé, Sughs! Benvingut, Lughblan.

-Qui sou? Quin lloc és aquest?

-Tu mateix podràs respondre totes les preguntes més endavant. Ara seu, menja i beu. En Sughs també necessita descansar.

El cavall renillà i s’acomodà al seu costat en un gest protector. Aleshores se n’adonà: no en sabria dir el motiu, però confiava més en l’animal que en aquell desconegut sospitosament generós.

Publicat dins de Èrtia | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Malidè i Lugh

Cada matí esmorzava observant la foto. Malgrat el temps sense somiar-hi, aquella nena encara semblava cridar-me. Li vaig preguntar a en Mornai si algú em podria explicar més sobre ella i em va suggerir preguntar a les persones de més edat. Des de la meva arribada a Èrtia passava moltes hores a la taverna escoltant històries i sabia que allí trobaria algú disposat a satisfer la meva curiositat…

Lughblan -més conegut com a Lugh- era un jove rebel, somiador i lluitador que arribà a Èrtia fugint de la justícia. Participant en un atemptat anarquista va posar en perill la seva família: Malidè, la seva companya, esperava bessonada de nenes. Lugh no volia exposar-les a una vida nòmada, de fugida contínua. Decidiren intentar trobar aquella Arcàdia de la qual havien sentit a parlar en cançons i poemes. Guiats pels somnis de Malidè van arribar a Èrtia i, per prudència, només van explicar de què fugien a gent de confiança. La petita Melugia va ser la primera ertiana d’aquell nou any, minuts després naixia Nalugia.  Però el seu pare tenia esperit de lluita i viure a Èrtia era com haver abandonat la causa. Mantenia el contacte amb l’organització i sabia que el necessitaven. Havia canviat molt i físicament no semblava ell; va confiar que això l’ajudaria a poder tornar a l’activitat sense perill de ser reconegut. Malgrat tot, no emprendria cap acció directa.

Malidè va preferir criar les petites en l’entorn tranquil i pacífic d’Èrtia. Quan les nenes ja eren prou espavilades, Lugh va decidir marxar per dur a terme una missió que requeria la seva capacitat d’estratègia i no havia de durar més d’un parell d’anys. Va prometre anar enviant missatges a la família però aquests mai van arribar. Nalugia no va passar dels 10 anys, però quan Melugia es va fer dona Malidè li va parlar del seu pare. Malgrat els rumors sobre la mort d’aquest van decidir anar-lo a buscar per tornar a estar junts i superar la tràgica mort de Nalugia. Ignoraven que Lugh era molt a prop i  que la recerca tindria greus conseqüències…

Publicat dins de Èrtia | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

El perill de quedar-se en blanc

M’havia adormit, per variar. Últimament tenia somnis estranys que em torbaven el bon son. Se m’apareixia un noi vestit de blanc, somrient, mirant-me en silenci, i quan m’hi volia acostar es fonia com la boira. Anava tan cansada que vaig caure en un son profund del qual em va despertar un tro llunyà. Al obrir els ulls la tempesta era massa propera per poder arribar a Èrtia. Calia buscar refugi sense perdre temps. Al girar-me m’esperava un segon sobresalt, en Sughs havia desaparegut! Un problema afegit. Normalment el deixava lliure, deslligat, perquè mai, mai, mai marxava sense mi. Allò em va posar molt nerviosa, era estrany. L’anava cridant i buscant amb la mirada, mentrestant el vent de la tempesta em començava a fuetejar el rostre avisant de la seva proximitat. Els trons ressonaven cada cop més propers. Havia de decidir entre cercar refugi o trobar al meu amic equí. O fer-ho tot a la vegada.
Intentava recordar si hi havia alguna balma, cova o refugi semblant a prop. Havia explorat prou bé el terreny durant les meves passejades per a familiaritzar-me amb en Sughs. Recordava haver vist un forat a la paret de roca que quedava a l’est però això significava anar de cara a la tempesta… Amb un sospir de resignació vaig demanar a qui fos que protegís el cavall que encara m’unia a en Mornai. Perdre’l seria un cop massa dur. La caputxa de la capa em protegia el rostre de la violència del xàfec; la preocupació eren els llamps. El cel s’anava enfosquin, era complicat orientar-se. Sentia el xiulet del vent, cada cop més fort. M’agafava la caputxa per no quedar al descobert. Dins meu creixa un terrible sentiment d’impotència, ràbia, i certa desesperació. El temps s’estava complicant en excés com per poder arribar a la cavitat que tenia per objectiu. Vaig pensar canviar de pla però tampoc sabia cap a on anar. Em trobava al mig d’un bosquet amb pocs arbres, no era el millor lloc a on quedar-se dubtant.

blanc bo

De sobte, el cos va reaccionar per instint al centelleig proper; un llamp acabava d’escapçar el tronc d’un arbre. Em vaig encongir, al sentir el soroll de fusta trencada, protegint-me el cap amb els braços. Mig ajupida com estava, algú se’m va tirar a sobre i vam rodolar. El cor m’anava a cent. No podia entendre què passava. Vam topar contra una roca. El cop em va arrencar una queixa, més de protesta que de dolor. Vaig obrir els ulls per saber de qui o de què m’hauria de defensar. Em va costar poc reconèixer el rostre que tant se m’apareixia en somnis.

– Estàs bé? No entenc com pots arribar a ser tan inconscient, de vegades. Algun dia  prendràs mal!
El comentari em va deixar amb ganes d’agrair-li el gest i, a la vegada, amb el regust amarg d’una advertència que sonava molt paternalista per venir d’algú aparentment desconegut. Semblava que podia llegir els meus pensaments.
– N’hauries d’aprendre del teu cavall! Fa estona que ha trobat refugi al intuir la tempesta. De fet ha estat ell qui m’ha vingut a buscar. És un animal llest, molt llest. T’espera preocupat.

Em va allargar la mà per aixecar-me. M’havia torçat el turmell i el dolor no em deixava posar el peu a terra còmodament per poder caminar. Va esbufegar i em va agafar en braços d’una revolada.
– Però què fas?!
– Vas lenta, no podem perdre temps, hem de sortir d’aquest clot. Ja has vist el què ha passat…
– Sí, però no crec que portar-me en braços sigui la millor manera. Et prenc visibilitat!
– Noia llesta, no ets tan estúpida com pensava. Perdona. Va, puja.

Vaig pujar a collibè, subjectant-me la caputxa amb una mà i amb l’altre agafant-me fort a ell. No vam dir-nos res durant una estona que, potser per la situació, se’m va fer angoixosament llarga. Un renill conegut em va retornar el somriure.

– Sughs!!
De l’alegria vaig saltar del meu cavall humà per anar a trobar-me amb l’altre. En tocar terra el dolor es va fer més agut; el salt havia anat acompanyat d’una punxada. El meu salvador em va oferir la seva espatlla per ajudar-me a caminar fins el cavall. L’abraçada amb en Sughs va fer que alliberés tota la tensió acumulada. Plorava aferrada al seu morro, sentint-li l’alè. Me’l vaig mirar, estava intacte, com si res. Cavall llest, i tant. Em va donar un cop de morro com tornant-me l’abraçada. El vaig acariciar. En noi de blanc ens mirava, somrient, tal com somreia en els meus somnis. Un calfred em va recórrer el cos. M’acabava d’ajudar, potser fins i tot m’havia salvat la vida, però en ell hi havia quelcom inquietant…

Publicat dins de Èrtia | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris

En Mornai se’n va

Un renill del Sughs em va fer tornar  a la realitat. Era habitual que m’endormisqués cada cop que, després d’una estona trotant, ens aturàvem a descansar. Ell pasturava relaxat i fresc, sense la sella que es convertia en el meu respatller. Des de que en Mornai havia marxat en Sughs i jo ens havíem vist obligats a entendre’ns. Els cavalls sempre m’han fet molt respecte però no em podia negar a tenir cura de la possessió més preuada de qui era com un germà. El dia que em va demanar el favor vaig pensar que seria incapaç. De fet va ser dur però per altres motius…

Feia molt temps que ens havíem convertit en inseparables. Compartíem llar i temps lliure. Em començava a plantejar demanar-li compartir quelcom més quan va deixar anar la frase lapidaria:

– T’he de demanar un favor. Et podries fer càrrec del Sughs? No sé per quan temps serà però potser marxo aviat i allà on vaig no me’l puc emportar, per ara.

No vaig saber com reaccionar. En veure la meva sorpresa em va explicar la situació. S’havia enamorat d’una “no ertiana” que, lògicament, no volia deixar la seva vida. Per tant, si volia estar amb ella havia de marxar. Era un viatge sense retorn definit, ni sabia si seria un adéu per sempre. Estava confós, il·lusionat i, sobretot, molt enamorat. Em vaig alegrar per ell, allò significaria la fi de molts dels seus mals. Però em deixava sola en una casa que no era meva i amb un cavall que no em despertava cap simpatia. Perquè ens adaptéssim a la futura situació sortíem els tres junts a passejar, jo portant les regnes del cavall (encara no em veia amb cor de muntar-lo). Me’n vaig començar a ocupar, a tenir-ne cura, a forjar un lligam que hauria de perdurar. L’animal m’acceptava, em buscava, em mirava sense entendre el meu recel. Fins que un dia va passar un fet pel qual encara no he trobat explicació.

En una de les meves migdiades vora el llac a on vaig donar-li la pedra a en Mornai, el Suhgs em va parlar en somnis. Em va dir que entre ell i el seu amo hi havia una connexió tant potent com la que jo hi podia tenir; encara que marxés, una part de la seva energia s’havia fusionat amb la de l’animal. Cuidar del seu cavall seria com tenir-lo encara al meu costat. Vaig despertar sobresaltada amb el morro d’en Sughs a dos pams, contemplant-me, esperant una resposta. Vaig allargar la mà i me la va llepar. Vaig plorar agafada al morro d’una bèstia que mai m’havia inspirat confiança però que s’acabaria convertint en el meu amic més fidel. Em mirava, ens miràvem, i notava que hi havia comunicació, ens enteníem: els dos estàvem a punt d’acomiadar-nos d’algú molt especial. El dolor va ser el vincle que ens va unir. En Mornai es va sorprendre pel meu canvi d’actitud. Veure que buscava la companyia d’en Suhgs i que l’animal m’acceptava encantat va alleugerir part de les seves preocupacions.

La tarda de l’adéu vam marxar els tres junts fins als límits. Caminàvem tranquil·lament, amb el cavall al mig, recordant moments, anècdotes. Quan vam arribar fins a on podíem arribar en Mornai va abraçar l’animal i, a cau d’orella però no prou fluix, vaig sentir com li deia “cuida-la per mi”. Em va passar les regnes del cavall.

– A partir d’ara és teu. Sé que el sabràs cuidar i amb el temps li tindràs un afecte tan gran com el meu. Si notes res d’estrany, no t’espantis. No és un cavall qualsevol. Potser ja te n’has adonat…

Dir adéu a en Mornai va ser dur però la meva nova amistat amb en Sughs compensava la tristor i l’enyor. Aviat em vaig adonar que, si el deixava fer, l’animal em guiava per camins pels quals mai m’hauria atrevit anar. I a Èrtia això sempre té el seu punt de risc, vivim massa a prop d’allò sobrenatural…

Èrtia

M’havia deixat dur. A pas lent però segur en Sughs havia enfilat un feréstec corriol i ara ens trobàvem descansant en un fresc bosc d’alta muntanya. Una estranya calma tenyia aquell indret a on no s’hi distingia cap rastre humà; tanmateix era ple de vida, les bèsties no s’amagaven de nosaltres, potser perquè en Sughs tenia la facultat que tenia i era capaç de fer-los entendre que no representàvem cap amenaça.

M’estava endormiscant quan, amb un renill nerviós, el meu company equí em va fer adonar de la presència d’un altre humà. Vestia completament de blanc, pocs detalls més podia distingir des de la distància. Ens van mirar durant uns segons. Just quan m’anava a incorporar per a observar-lo millor el vaig perdre de vista. Els ocells van callar de cop i van sortir volant. Es va aixecar un vent impertinent. En Sughs es va acostar, inquiet. Sí, potser era millor marxar, amenaçava tempesta.

Publicat dins de Èrtia | Etiquetat com a , , , | 6 comentaris

La nena

Les ferides encara li coïen però es sentia millor. El trasllat  li havia calmat l’ànima. Ja no tenia aquells malsons. Ell li donava unes ales, boniques, de color vermell, suaus. Però quan ella se les volia treure, no la deixava. L’obligava a vestir les “seves” ales; deia que gràcies a ell i a les ales regalades podria arribar a on volgués. Però ella no volia arribar a on ell volgués, ella volia que ell la deixés volar sense dir-li a on, com i quan. Enmig del malson, aquell moment. Ella enjogassada descobrint un nou indret; ell insegur. Es separaren uns minuts. En retrobar-se ella l’acull amb afecte. Ell l’escridassa amb violència “Això que has fet, no m’ho tornis a fer; mai més!!” Per un moment veu l’autèntica cara d’aquell monstre i el futur que li esperava si es quedava al seu costat. Dissimula fingint que no se n’ha adonat, que ell encara té la paella pel mànec i la pot seguir dominant…

Tot això havia acabat, però encara quedaven rastres de dolor en el fons de la seva consciència i sortien a traïció en la calma de la nit. Intentà esborrar-los del tot. Els tenia dins la ment i no se’n podia desfer. Només hi havia una solució. La trobaren plorant, amb els canells ensangonats. Immediatament perdé tota possibilitat de llibertat. No recordava quan temps havia passat allà, tancada, vigilada, jutjada. Però en el fons es calmà com mai. Per això la deixaren sortir aviat.

Era en un hospital, a la majoria de gent no li agraden els hospitals. A ella sí, Són més humans que els sanatoris. I entre aquella calma també canviaren els somnis. Una muntanya. Altiva, robusta. Sempre. Ignorava haver-la vist abans. Es passava hores i hores buscant imatgeZermatts de muntanyes per entendre el sentit del somni. Com trobar una muntanya de la qual no coneixes el nom? La descrivia en fòrums d’alpinistes. Només un li respongué amb una informació prou interesant: Zermatt, Matterhorn. I sí, la semblança era extraordinària, però la muntanya dels seus somnis tenia quelcom diferent que no sabia descriure. S’esgotava amb la recerca davant la pantalla…

Quan gairebé havia decidit abandonar aquella obsessió començà a somiar amb la nena. Com si la muntanya s’hagués fet humana. Era menuda, pèl-roja, pell clara, de somriure murri i mirada penetrant. Li parlava però no recordava haver-li vist mai moure els llavis. Només somreia quan es miraven. Li tornava el somriure. I mai es deixava atrapar. Un dia caminava. Molt cansada. S’enfosquia, havia d’arribar. De sobte un riu li barra el pas. No té gaire profunditat però és ample i baixa amb força. No es veu amb cor de creuar-lo però ho hauria de fer per arribar. Arribar, arribar… a on? Mira a l’altre riba, frondosa, salvatge. Potser és més assenyat quedar-se en aquest costat, fer-hi nit. Mira l’aigua. Mira el seu voltant. Torna a mirar l’altre costat i allí, somrient, la nena. Mira en direcció el corrent d’aigua, ella segueix el seu gest. Què li diu? La sent. “Amunt, ves a munt, no segueixis el corrent” I desapareix. Es lleva de sobte. “No segueixis el corrent”…

Publicat dins de Èrtia | Etiquetat com a , , , , , , , , , | 1 comentari

Arribant a Èrtia

Els focs d'Èrtia

La claror dels focs artificials va il·luminar el paisatge. L’imponent formació rocallosa, que tan sovint se m’havia aparegut en somnis, semblava donar-me la benvinguda. Per fi havia arribat al meu destí; era real, el lloc existia. Vaig seguir caminant fins a un monumental arbre. Allí, en aquell el mirador, va ser on ens vam veure per primer cop. Solitari, pensatiu i mig absent. Ens separaven uns pocs metres però semblava que no s’hagués adonat de la meva presència.

  • És preciós, oi?

  • Hola, sí. Molt bonic. Perdona, acabo d’arribar, no sóc d’aquí.

  • Benvinguda. De qui o de què fuges?

  • Què vols dir?

  • Aquí tothom hi arriba fugint. Com has trobat el camí?

  • Per un somni. Se’m repetia sovint. Sempre veia aquesta muntanya i al final m’hi vaig obsessionar.

  • Aquesta muntanya és el Mont Ertiat, emblema d’Èrtia.

  • Èrtia?

  • Sí, el poble que veus davant teu. Però diga’m, se’t repetia en somnis?

  • Sí.

  • Va passar res durant aquest temps? Alguna cosa que t’afectés especialment?

  • Estava a l’hospital

  • Malaltia?

  • Intent de suïcidi…

El silenci va evidenciar la delicadesa del tema. Instintivament vaig estirar les mànigues amagant les marques dels canells abans de tornar a parlar.

  • Tenies raó. Fugia.

  • Jo també vaig arribar fugint i després d’un suïcidi, potser no com el teu, però quan ho deixes tot per un amor que t’acaba abandonant…

I així vaig conèixer a en Mornai. Després del castell de focs em va acompanyar fins a Èrtia. Eren dies de festa, de molt ambient als carrers. Em va explicar que des de feia segles aquell lloc era un refugi, per això el sobrenom de “Terra de nous principis”. Aquí molta gent començava la seva vida de zero.

L’hostal estava en overbooking, com era d’esperar arribant en dates senyalades. El cansament, la gana i les ganes de companyia després de setmanes caminant sola van fer que acceptés la invitació de passar la primera nit a casa seva.

Pel camí em va explicar que així com moltes persones començaven de zero aquí, d’altres en marxaven per trobar un sentit a la seva vida. Les cases es reservaven durant un període de cinc anys i passat aquest temps es posaven a disposició de qui necessités una llar. Ell havia arribat just feia un any i aviat va trobar aquella caseta a on havien viscut una mare i la seva filla. Encara en conservava algun retrat a la paret.

Quan vaig dirigir la mirada al quadre se’m va glaçar la sang. Tenia davant meu la nena que, en somnis, m’havia dit que seguís “el camí dels qui fugien”. Pèl-roja de llargs tirabuixons, ulls verds, pell pàl·lida, d’aspecte malaltís però somrient. Per sorpresa meva, la mort de la nena va ser el motiu pel qual la mare va abandonar Èrtia amb intenció de retrobar-se amb un pare fugitiu.

Publicat dins de Èrtia | Etiquetat com a , , | 12 comentaris