El perill de quedar-se en blanc

M’havia adormit, per variar. Últimament tenia somnis estranys que em torbaven el bon son. Se m’apareixia un noi vestit de blanc, somrient, mirant-me en silenci, i quan m’hi volia acostar es fonia com la boira. Anava tan cansada que vaig caure en un son profund del qual em va despertar un tro llunyà. Al obrir els ulls la tempesta era massa propera per poder arribar a Èrtia. Calia buscar refugi sense perdre temps. Al girar-me m’esperava un segon sobresalt, en Sughs havia desaparegut! Un problema afegit. Normalment el deixava lliure, deslligat, perquè mai, mai, mai marxava sense mi. Allò em va posar molt nerviosa, era estrany. L’anava cridant i buscant amb la mirada, mentrestant el vent de la tempesta em començava a fuetejar el rostre avisant de la seva proximitat. Els trons ressonaven cada cop més propers. Havia de decidir entre cercar refugi o trobar al meu amic equí. O fer-ho tot a la vegada.
Intentava recordar si hi havia alguna balma, cova o refugi semblant a prop. Havia explorat prou bé el terreny durant les meves passejades per a familiaritzar-me amb en Sughs. Recordava haver vist un forat a la paret de roca que quedava a l’est però això significava anar de cara a la tempesta… Amb un sospir de resignació vaig demanar a qui fos que protegís el cavall que encara m’unia a en Mornai. Perdre’l seria un cop massa dur. La caputxa de la capa em protegia el rostre de la violència del xàfec; la preocupació eren els llamps. El cel s’anava enfosquin, era complicat orientar-se. Sentia el xiulet del vent, cada cop més fort. M’agafava la caputxa per no quedar al descobert. Dins meu creixa un terrible sentiment d’impotència, ràbia, i certa desesperació. El temps s’estava complicant en excés com per poder arribar a la cavitat que tenia per objectiu. Vaig pensar canviar de pla però tampoc sabia cap a on anar. Em trobava al mig d’un bosquet amb pocs arbres, no era el millor lloc a on quedar-se dubtant.

blanc bo

De sobte, el cos va reaccionar per instint al centelleig proper; un llamp acabava d’escapçar el tronc d’un arbre. Em vaig encongir, al sentir el soroll de fusta trencada, protegint-me el cap amb els braços. Mig ajupida com estava, algú se’m va tirar a sobre i vam rodolar. El cor m’anava a cent. No podia entendre què passava. Vam topar contra una roca. El cop em va arrencar una queixa, més de protesta que de dolor. Vaig obrir els ulls per saber de qui o de què m’hauria de defensar. Em va costar poc reconèixer el rostre que tant se m’apareixia en somnis.

– Estàs bé? No entenc com pots arribar a ser tan inconscient, de vegades. Algun dia  prendràs mal!
El comentari em va deixar amb ganes d’agrair-li el gest i, a la vegada, amb el regust amarg d’una advertència que sonava molt paternalista per venir d’algú aparentment desconegut. Semblava que podia llegir els meus pensaments.
– N’hauries d’aprendre del teu cavall! Fa estona que ha trobat refugi al intuir la tempesta. De fet ha estat ell qui m’ha vingut a buscar. És un animal llest, molt llest. T’espera preocupat.

Em va allargar la mà per aixecar-me. M’havia torçat el turmell i el dolor no em deixava posar el peu a terra còmodament per poder caminar. Va esbufegar i em va agafar en braços d’una revolada.
– Però què fas?!
– Vas lenta, no podem perdre temps, hem de sortir d’aquest clot. Ja has vist el què ha passat…
– Sí, però no crec que portar-me en braços sigui la millor manera. Et prenc visibilitat!
– Noia llesta, no ets tan estúpida com pensava. Perdona. Va, puja.

Vaig pujar a collibè, subjectant-me la caputxa amb una mà i amb l’altre agafant-me fort a ell. No vam dir-nos res durant una estona que, potser per la situació, se’m va fer angoixosament llarga. Un renill conegut em va retornar el somriure.

– Sughs!!
De l’alegria vaig saltar del meu cavall humà per anar a trobar-me amb l’altre. En tocar terra el dolor es va fer més agut; el salt havia anat acompanyat d’una punxada. El meu salvador em va oferir la seva espatlla per ajudar-me a caminar fins el cavall. L’abraçada amb en Sughs va fer que alliberés tota la tensió acumulada. Plorava aferrada al seu morro, sentint-li l’alè. Me’l vaig mirar, estava intacte, com si res. Cavall llest, i tant. Em va donar un cop de morro com tornant-me l’abraçada. El vaig acariciar. En noi de blanc ens mirava, somrient, tal com somreia en els meus somnis. Un calfred em va recórrer el cos. M’acabava d’ajudar, potser fins i tot m’havia salvat la vida, però en ell hi havia quelcom inquietant…

Publicat dins de Èrtia | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris

En Mornai se’n va

Un renill del Sughs em va fer tornar  a la realitat. Era habitual que m’endormisqués cada cop que, després d’una estona trotant, ens aturàvem a descansar. Ell pasturava relaxat i fresc, sense la sella que es convertia en el meu respatller. Des de que en Mornai havia marxat en Sughs i jo ens havíem vist obligats a entendre’ns. Els cavalls sempre m’han fet molt respecte però no em podia negar a tenir cura de la possessió més preuada de qui era com un germà. El dia que em va demanar el favor vaig pensar que seria incapaç. De fet va ser dur però per altres motius…

Feia molt temps que ens havíem convertit en inseparables. Compartíem llar i temps lliure. Em començava a plantejar demanar-li compartir quelcom més quan va deixar anar la frase lapidaria:

– T’he de demanar un favor. Et podries fer càrrec del Sughs? No sé per quan temps serà però potser marxo aviat i allà on vaig no me’l puc emportar, per ara.

No vaig saber com reaccionar. En veure la meva sorpresa em va explicar la situació. S’havia enamorat d’una “no ertiana” que, lògicament, no volia deixar la seva vida. Per tant, si volia estar amb ella havia de marxar. Era un viatge sense retorn definit, ni sabia si seria un adéu per sempre. Estava confós, il·lusionat i, sobretot, molt enamorat. Em vaig alegrar per ell, allò significaria la fi de molts dels seus mals. Però em deixava sola en una casa que no era meva i amb un cavall que no em despertava cap simpatia. Perquè ens adaptéssim a la futura situació sortíem els tres junts a passejar, jo portant les regnes del cavall (encara no em veia amb cor de muntar-lo). Me’n vaig començar a ocupar, a tenir-ne cura, a forjar un lligam que hauria de perdurar. L’animal m’acceptava, em buscava, em mirava sense entendre el meu recel. Fins que un dia va passar un fet pel qual encara no he trobat explicació.

En una de les meves migdiades vora el llac a on vaig donar-li la pedra a en Mornai, el Suhgs em va parlar en somnis. Em va dir que entre ell i el seu amo hi havia una connexió tant potent com la que jo hi podia tenir; encara que marxés, una part de la seva energia s’havia fusionat amb la de l’animal. Cuidar del seu cavall seria com tenir-lo encara al meu costat. Vaig despertar sobresaltada amb el morro d’en Sughs a dos pams, contemplant-me, esperant una resposta. Vaig allargar la mà i me la va llepar. Vaig plorar agafada al morro d’una bèstia que mai m’havia inspirat confiança però que s’acabaria convertint en el meu amic més fidel. Em mirava, ens miràvem, i notava que hi havia comunicació, ens enteníem: els dos estàvem a punt d’acomiadar-nos d’algú molt especial. El dolor va ser el vincle que ens va unir. En Mornai es va sorprendre pel meu canvi d’actitud. Veure que buscava la companyia d’en Suhgs i que l’animal m’acceptava encantat va alleugerir part de les seves preocupacions.

La tarda de l’adéu vam marxar els tres junts fins als límits. Caminàvem tranquil·lament, amb el cavall al mig, recordant moments, anècdotes. Quan vam arribar fins a on podíem arribar en Mornai va abraçar l’animal i, a cau d’orella però no prou fluix, vaig sentir com li deia “cuida-la per mi”. Em va passar les regnes del cavall.

– A partir d’ara és teu. Sé que el sabràs cuidar i amb el temps li tindràs un afecte tan gran com el meu. Si notes res d’estrany, no t’espantis. No és un cavall qualsevol. Potser ja te n’has adonat…

Dir adéu a en Mornai va ser dur però la meva nova amistat amb en Sughs compensava la tristor i l’enyor. Aviat em vaig adonar que, si el deixava fer, l’animal em guiava per camins pels quals mai m’hauria atrevit anar. I a Èrtia això sempre té el seu punt de risc, vivim massa a prop d’allò sobrenatural…

Èrtia

M’havia deixat dur. A pas lent però segur en Sughs havia enfilat un feréstec corriol i ara ens trobàvem descansant en un fresc bosc d’alta muntanya. Una estranya calma tenyia aquell indret a on no s’hi distingia cap rastre humà; tanmateix era ple de vida, les bèsties no s’amagaven de nosaltres, potser perquè en Sughs tenia la facultat que tenia i era capaç de fer-los entendre que no representàvem cap amenaça.

M’estava endormiscant quan, amb un renill nerviós, el meu company equí em va fer adonar de la presència d’un altre humà. Vestia completament de blanc, pocs detalls més podia distingir des de la distància. Ens van mirar durant uns segons. Just quan m’anava a incorporar per a observar-lo millor el vaig perdre de vista. Els ocells van callar de cop i van sortir volant. Es va aixecar un vent impertinent. En Sughs es va acostar, inquiet. Sí, potser era millor marxar, amenaçava tempesta.

Publicat dins de Èrtia | Etiquetat com a , , , | 6 comentaris

La nena

Les ferides encara li coïen però es sentia millor. El trasllat  li havia calmat l’ànima. Ja no tenia aquells malsons. Ell li donava unes ales, boniques, de color vermell, suaus. Però quan ella se les volia treure, no la deixava. L’obligava a vestir les “seves” ales; deia que gràcies a ell i a les ales regalades podria arribar a on volgués. Però ella no volia arribar a on ell volgués, ella volia que ell la deixés volar sense dir-li a on, com i quan. Enmig del malson, aquell moment. Ella enjogassada descobrint un nou indret; ell insegur. Es separaren uns minuts. En retrobar-se ella l’acull amb afecte. Ell l’escridassa amb violència “Això que has fet, no m’ho tornis a fer; mai més!!” Per un moment veu l’autèntica cara d’aquell monstre i el futur que li esperava si es quedava al seu costat. Dissimula fingint que no se n’ha adonat, que ell encara té la paella pel mànec i la pot seguir dominant…

Tot això havia acabat, però encara quedaven rastres de dolor en el fons de la seva consciència i sortien a traïció en la calma de la nit. Intentà esborrar-los del tot. Els tenia dins la ment i no se’n podia desfer. Només hi havia una solució. La trobaren plorant, amb els canells ensangonats. Immediatament perdé tota possibilitat de llibertat. No recordava quan temps havia passat allà, tancada, vigilada, jutjada. Però en el fons es calmà com mai. Per això la deixaren sortir aviat.

Era en un hospital, a la majoria de gent no li agraden els hospitals. A ella sí, Són més humans que els sanatoris. I entre aquella calma també canviaren els somnis. Una muntanya. Altiva, robusta. Sempre. Ignorava haver-la vist abans. Es passava hores i hores buscant imatgeZermatts de muntanyes per entendre el sentit del somni. Com trobar una muntanya de la qual no coneixes el nom? La descrivia en fòrums d’alpinistes. Només un li respongué amb una informació prou interesant: Zermatt, Matterhorn. I sí, la semblança era extraordinària, però la muntanya dels seus somnis tenia quelcom diferent que no sabia descriure. S’esgotava amb la recerca davant la pantalla…

Quan gairebé havia decidit abandonar aquella obsessió començà a somiar amb la nena. Com si la muntanya s’hagués fet humana. Era menuda, pèl-roja, pell clara, de somriure murri i mirada penetrant. Li parlava però no recordava haver-li vist mai moure els llavis. Només somreia quan es miraven. Li tornava el somriure. I mai es deixava atrapar. Un dia caminava. Molt cansada. S’enfosquia, havia d’arribar. De sobte un riu li barra el pas. No té gaire profunditat però és ample i baixa amb força. No es veu amb cor de creuar-lo però ho hauria de fer per arribar. Arribar, arribar… a on? Mira a l’altre riba, frondosa, salvatge. Potser és més assenyat quedar-se en aquest costat, fer-hi nit. Mira l’aigua. Mira el seu voltant. Torna a mirar l’altre costat i allí, somrient, la nena. Mira en direcció el corrent d’aigua, ella segueix el seu gest. Què li diu? La sent. “Amunt, ves a munt, no segueixis el corrent” I desapareix. Es lleva de sobte. “No segueixis el corrent”…

Publicat dins de Èrtia | Etiquetat com a , , , , , , , , , | 1 comentari

Arribant a Èrtia

Els focs d'Èrtia

La claror dels focs artificials va il·luminar el paisatge. L’imponent formació rocallosa, que tan sovint se m’havia aparegut en somnis, semblava donar-me la benvinguda. Per fi havia arribat al meu destí; era real, el lloc existia. Vaig seguir caminant fins a un monumental arbre. Allí, en aquell el mirador, va ser on ens vam veure per primer cop. Solitari, pensatiu i mig absent. Ens separaven uns pocs metres però semblava que no s’hagués adonat de la meva presència.

  • És preciós, oi?

  • Hola, sí. Molt bonic. Perdona, acabo d’arribar, no sóc d’aquí.

  • Benvinguda. De qui o de què fuges?

  • Què vols dir?

  • Aquí tothom hi arriba fugint. Com has trobat el camí?

  • Per un somni. Se’m repetia sovint. Sempre veia aquesta muntanya i al final m’hi vaig obsessionar.

  • Aquesta muntanya és el Mont Ertiat, emblema d’Èrtia.

  • Èrtia?

  • Sí, el poble que veus davant teu. Però diga’m, se’t repetia en somnis?

  • Sí.

  • Va passar res durant aquest temps? Alguna cosa que t’afectés especialment?

  • Estava a l’hospital

  • Malaltia?

  • Intent de suïcidi…

El silenci va evidenciar la delicadesa del tema. Instintivament vaig estirar les mànigues amagant les marques dels canells abans de tornar a parlar.

  • Tenies raó. Fugia.

  • Jo també vaig arribar fugint i després d’un suïcidi, potser no com el teu, però quan ho deixes tot per un amor que t’acaba abandonant…

I així vaig conèixer a en Mornai. Després del castell de focs em va acompanyar fins a Èrtia. Eren dies de festa, de molt ambient als carrers. Em va explicar que des de feia segles aquell lloc era un refugi, per això el sobrenom de “Terra de nous principis”. Aquí molta gent començava la seva vida de zero.

L’hostal estava en overbooking, com era d’esperar arribant en dates senyalades. El cansament, la gana i les ganes de companyia després de setmanes caminant sola van fer que acceptés la invitació de passar la primera nit a casa seva.

Pel camí em va explicar que així com moltes persones començaven de zero aquí, d’altres en marxaven per trobar un sentit a la seva vida. Les cases es reservaven durant un període de cinc anys i passat aquest temps es posaven a disposició de qui necessités una llar. Ell havia arribat just feia un any i aviat va trobar aquella caseta a on havien viscut una mare i la seva filla. Encara en conservava algun retrat a la paret.

Quan vaig dirigir la mirada al quadre se’m va glaçar la sang. Tenia davant meu la nena que, en somnis, m’havia dit que seguís “el camí dels qui fugien”. Pèl-roja de llargs tirabuixons, ulls verds, pell pàl·lida, d’aspecte malaltís però somrient. Per sorpresa meva, la mort de la nena va ser el motiu pel qual la mare va abandonar Èrtia amb intenció de retrobar-se amb un pare fugitiu.

Publicat dins de Èrtia | Etiquetat com a , , | 12 comentaris

Esperant en Mornai

És un bon dia i un bon moment per parlar-vos d’aquest indret. Èrtia es podria definir com una utopia feta realitat, l’últim reducte dels valors humans. Aquesta terra va néixer com a refugi i lloc d’acollida de personalitats marginades, inadaptades, rebels i subversives. Qui no trobava el seu lloc en la seva societat d’origen trobava el camí per arribar fins aquí. Jo el vaig trobar obsessionada per un estrany somni -Potser us ho expliqui en un altre moment-. La comunitat ertiana és autosuficient i qualsevol persona està capacitada per aportar quelcom. Èrtia viu de del riu Ertis i del Mont Ertiat. D’ells extreu tota l’energia necessària, a part del sol i el vent. És una terra bolcada a la natura, respectuosa amb el medi ambient i que fa ús dels recursos sostenibles.

La societat ertiana és igualitària, educada en la concòrdia i l’amabilitat, ja que per sobreviure en aquest indret hostil i aïllat convé entendre que el millor és cooperar i col·laborar. Les amistats també són molt importants. Aquí l’amistat té un valor especial, gairebé com l’amor. En un lloc així tothom coneix a tothom, la solidaritat és habitual i, per guanyar-se l’amistat d’algú en especial es segueix un curiós ritual.
A Èrtia els amics es fan a través de les pedres, un element molt important per aquesta societat (ja us ho explicaré en una altra ocasió). L’amistat comença amb una petició, com la clàssica petició de mà, però canviant l’anell per una pedra. I no una pedra qualsevol. Ha de ser una pedra del Mont Ertiat, recollida en una nit de lluna plena per la mateixa persona que l’entregarà. Sembla fàcil, però poca gent té prou valor per anar de nit al Mont Ertiat, un lloc a on hi viuen éssers estranys, santuari dels elementals, bressol de làmies i altres criatures que més val saber com has de tractar (o evitar!). Quan has aconseguit la pedra i tornar al poblat, el següent pas és citar a la persona destinatària al santuari del llac Ertiós. Un cop al llac, les dues persones s’asseuen a les roques cara a cara. Qui ha d’entregar la pedra exposa els motius pels quals voldria gaudir de l’amistat i argumenta perquè la mereix. En acabar, entrega la pedra. Qui la rep, si hi està d’acord, accepta la pedra en senyal d’amistat. Si dubta, demana una lluna de reflexió (això vol dir anar a recollir una nova pedra). Si té clar que no vol tenir amistat amb aquella persona, li torna la pedra, s’aixeca i se’n va.

Llac_pedres_MornaiEscric aquestes línies esperant asseguda a les roques, amb una pedra aguantant els folis, esperant l’arribada d’un ertià de la meva edat que durant tot aquest temps m’ha ajudat a aprendre la història d’aquesta terra, els seus mites, les seves tradicions i costums. El Mornai és més aviat tímid, reservat, especialment empàtic i tan semblant a mi que gairebé podria ser el meu bessó. Dins la societat ertiana, pertany als “memoriants”. A aquesta diguem-ne “casta” (a la qual espero poder accedir aviat), s’ocupa d’immortalitzar i transmetre aspectes socials i culturals. És una tasca divulgativa, educativa i fins i tot científica. El Mornai utilitza la cinematografia per a transformar les velles històries de la vora del foc en emocionants aventures. Unes aventures que, pel seu contingut didàctic, es poden convertir en un excel·lent recurs al servei de l’educació de les noves generacions; aquesta és la tasca que, com a memoriant, m’agradaria poder oferir a la comunitat ertiana i a les persones que vagin arribant a aquest indret.

De moment, espero l’arribada de l’home que pot canviar el meu futur com a ertiana. Estic nerviosa, em sento insegura. Pel seu semblant seriós i pel tracte sempre correcte, el Mornai se’m fa una persona propera i distant a la vegada. Sé que és molt exigent acceptant pedres. Repasso mentalment el meu discurs, sincer i del tot honest, disposada a passar una segona lluna buscant una altra  pedra.

El veig arribar. Em somriu des de lluny. Noto com el cor se m’accelera. Sóc aquí per demanar-li amistat però me n’estic enamorant…

Publicat dins de Èrtia | Etiquetat com a , , | 4 comentaris

Seny o follia?

Fugint de la fúria de Mart, el desertor s’havia amagat en un bordell i, en un terrible descuit, s’havia deixat seduir per la propietària de la llengua que ara li netejava l’esperma.

Aprofitant la ingravidesa de l’orgasme li robà l’alè. Ell, el Don Joan, el Casanova, moria en braços d’una bella criatura de pell blanca, cabells negres i ulls profunds. Mai abans havia sentit tal passió, passaria anys recercant-la de nou, com ànima en pena, foll d’amor…

Impotents davant el seu mal, els millors companys mai l’oblidaren i lamentaren que ningú l’advertís a temps del perill que suposava caure al parany de la indiscreta consciència, potent encara, com un talp que excava, entre foscors i, voltant amb habilitat la clau al pany llisquent, segella l’ànima en un cofret silenciós, folrat de roba, aïllat del món.

Image

A Keats i altres romàntics folls d’amor, anglesos o no. 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

L’última espelma

En una petita casa a les afores del poble hi vivia una dona molt vella, tan vella que ningú recordava haver-la vist jove. Diuen que aquesta dona no sortia gairebé mai de casa i que tenia una comportament sospitós. Fins i tot es deia que havia fet un pacte amb el diable i per això, malgrat envellir, no moria mai.

El cert és que totes aquestes xafarderies es van escampar quan dos homes, alarmats per la claror del que semblava un incendi, es van acostar a la casa una nit de lluna plena. En arribar-hi a prop es van adonar que aquella llum provenia de la claror de les espelmes que la dona tenia enceses per l’interior de tota la casa, n’hi havia tantes que era impossible calcular-ne el nombre.
Expliquen aquests dos homes que, a part de la seva sorpresa davant tanta quantitat de ciris i llànties diverses enceses a la vegada, es van espantar al veure els esgarrifosos moviments que feia la bruixa i al sentir un seguit de lletanies indesxifrables.

Al estar en el punt de mira de tota la població, tothom va donar per sobreentès que aquell parell de desgraciats havien estat testimonis d’algun ritual i, ves a saber, si per l’efecte del mateix no havien estat embruixats. Tal va ser la por que ja mai més ningú es va acostar a aquella casa ni es va preocupar de la seva propietària.

Ja entrada la democràcia, els seus habitants van acabar marxant i el petit poble va anar quedant solitari. Però són molts els excursionistes que expliquen ser testimonis d’un fet misteriós quan, seguint un GR que passa prop d’allí, es veu de lluny una estranya claror que només es fa present en els capvespres de lluna plena, quan no és ni clar ni fosc i el crepuscle ho confon tot.

En els arxius comarcals s’han trobat documents que parlen de la història i un cronista recull les següents paraules:

Diuen que la dona no és fa mai vella i que això és degut a un pacte amb el dimoni. Hi ha qui afirma que tal pacte es porta a terme a través d’espelmes, doncs la dona en té milers a casa seva, una per a cada dia que viu. Així les encén de dia en dia i les deixa enceses, una darrera l’altra, de manera que mai es queda a les fosques, doncs el diable li ha dit que el dia que s’apagui l’última espelma se l’endurà amb ell per sempre

Així doncs, si encara hi ha llum en aquell lloc és perquè aquesta misteriosa dona continua vivint, tot vigilant que no se li apagui l’última espelma…

I el diable, encara l’espera?

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | 4 comentaris

L’HOME QUE NO SABIA SER FELIÇ (però sí fer feliç)

La reina mirava absent per la finestra. Fins moments abans havia estat escrivint per tal de recordar el somni d’aquella nit. En ell se li havia aparegut un rostre estrany però a la vegada familiar, algú que no coneixia en realitat però que li semblava quotidià.

El xivarri la va fer tornar a la realitat, la gent s’aplegava a la plaça, senyal inequívoc de l’arribada d’un nou joglar. Ella, com a dona instruïda en les lletres i amiga d’algunes trobairitz, era molt crítica amb aquest ofici, amb l’art de seduir a través de la paraula. Va somriure pensant que, com sempre, seria un simple comediant enviat per algun noble que volia impressionar el comtat amb el seu art.

La cançó va captar la seva atenció, la veu cantava les mateixes imatges i fets que fa una estona tenia al seu cap: Era allò que ella havia somiat. Sense perdre ni un moment va sortir com empesa pel vent, fent-se lloc enmig de la gentada, fins plantar-se al davant de qui cantava. En veure-la arribar tan atabalada ell va somriure, mirant-la fixament. Es va ruboritzar en reconèixer aquella mirada, la d’un amant que sempre havia imaginat. No va saber reaccionar, només escoltava, com si estiguessin els dos sols. Els aplaudiments la van tornar a la realitat, la següent cançó ja era més típica, però ella encara estava paralitzada en l’anterior. El sentia sense escoltar-lo, només el mirava i cada cop que es trobaven es somreien.

Acabada l’actuació, la gent es va dispersar. Se li va acostar i amb respecte va començar a parlar.

–       Misenyora, voldríeu acollir aquest humil vagabund que necessita una estona de repòs per l’ànima i aliment pel cos?

–       Estaré encantada.

–       Us segueixo, doncs.

Caminava sentint els seus ulls al clatell, no es dirigien paraula i cada cop que es girava ell somreia amb tendresa, amb afecte. Dins seu es despertava una sensació contradictòria: ella, la reina, se sentia insegura davant un joglar que acabava d’arribar.

El va deixar sol a la sala, demanant que fos ben atès i servit, doncs era el seu convidat. No era pas el primer joglar que seia en aquella llarga taula però ningú sabia que aquell seria diferent.

Li va donar prou temps per atipar-se i descansar. Potser li semblaria atrevit però li venia de gust endur-se’l a passejar pels jardins, feia un dia preciós, ideal per compartir-lo amb algú especial.

–       Perdoneu si us semblo massa atrevida, però em voldríeu acompanyar? Us vull ensenyar els jardins…

–       El que misenyora vulgui, sóc el vostre vassall.

Parlant tot passejant ell mateix va confessar notar una estranya sensació de familiaritat, s’havia deixat guiar per un somni i havia arribat fins allà. La conversa era profunda, filosòfica, íntima. Aquell joglar tenia una ment ben alimentada, era cortès, educat, divertit, atrevit, delicat, un punt descarat però correcte. Es van asseure a un racó arrecerat i de cop tenien els dits entrellaçats. En adonar-se’n ell es va disculpar, com a resposta la reina encara li va estrènyer més fort la mà. Era un somni fet realitat.

Discutint sobre el sentit de la felicitat, ell va dir que no era feliç, o potser no sabia ser feliç, o no havia trobat la felicitat. Ella veia la felicitat allà davant: la seva presència, el seu contacte, la seva mirada i aquell petó que no va voler evitar, tot en ell era felicitat. I feliç va ser d’haver-lo trobat en el moment que es van tenir pell amb pell, traspassant l’ànima, fonent somni i realitat.

L’endemà la reina va trobar un pergamí i, entre molts altres mots, deia així: “Escriu tendra reina, escriu per a mi, doncs en cada mot retrobaràs tot el que has sentit”. L’home que no sabia ser feliç li acabava d’oferir la felicitat més gran. S’havia entregat a ella, en un acte de generositat i devoció, l’havia fet sentir com una reina, sensació que sense adonar-se’n havia anat oblidant; li havia recordat tota la màgia que havia après dels antics arcans, la convidava a recuperar el seu poder reial real.

El joglar va seguir el camí amb una estranya marca al pit. La reina li havia extret el cor, l’havia netejat del dolor de la mort, l’havia bufat amb delicadesa per treure-li petites impureses de pena, se l’havia acostat a la galta i, amb una carícia a dos centímetres d’ell, li havia donat un nou batec. Ara, quan el joglar cantava a viva veu, amb cada cançó recordava el calfred d’haver estat frec a frec amb la reina del gel.

Ice-heart-510931ef299db_hires

Publicat dins de Uncategorized | 4 comentaris

El secret de la flor negra (Niger Flos)

Poc abans de morir, el meu avi que era pastor de tota la vida, em va explicar la fantàstica història d’una planta de flors negres i estranys poders. Avui en dia de pastors com ell n’hi ha ben pocs i molts segur que desconeixen els secrets de la flor negra.

flor negraAquesta planta rep el nom de Flor Negra perquè, òbviament, les seves flors són de color negre i la tija d’un to morat intens. Però el més especial és que, segons diuen, té propietats i poders que la fan única, per exemple, qui la ingereix rejoveneix. El secret és l’hora, el moment i el ritual adequats per obtenir aquests poders. Cal tallar la planta amb un ganivet nou de mànec negre just al punt de la mitjanit en lluna nova i sense llum artificial.

O sigui, si està núvol i tenint present que tota la planta és de color fosc realment és una sort trobar-la!!

Hi ha però una alternativa i aquí és on hi juguen un paper important les ovelles i les cabres… Molts pastors afirmen que, de tots els caps dels ramats, només ingereixen aquesta planta les cabres i les ovelles de color negre, de manera que la seva llet transmet, en menor proporció i potència, els poders misteriosos de la planta. Per aquest motiu mai veureu més d’una o dues cabres o ovelles de color negre, perquè així són més fàcils de controlar en cas de voler obtenir la gràcia de la flor negra.

Els formatges i altres derivats fets de la llet d’aquestes bèsties “privilegiades” són elaborats i guardats com un tresor i, entre ramaders, són moltes les històries de pastors murris que han aprofitat pel seu bé, i amb intencions no molt bones, la gràcia de la flor negra. El que molts ignoren és que hi ha un límit d’ingesta amb greus conseqüències que mai ningú ha pogut explicar…

Així doncs, intenteu collir i menjar una flor negra, per si de cas només una, perquè si n’abuseu potser mai sabreu quines són, realment, les seves propietats.

M’oblidava de dir-vos que el meu avi va morir l’estiu passat a l’edat de 110 anys. Al seu vell mas cada primavera s’obren una multitud de flors negres; estic impacient perquè s’acabi l’hivern…

31-07-2008

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari