L’assassí silenciós (I)

Tot va començar amb la primera víctima, va ser gairebé sense voler, un impuls incontrolat. Així va descobrir el plaer de matar. Tan sols casualitat, sense intenció. Però li va agradar, molt. I cada vegada era més fàcil. Eliminar tot rastre, amb discreció, amb prudència, tal com li agradava. No calia que ningú en parlés, ni tan sols volia que es sabés. En tenia prou amb gaudir-ho interiorment, en secret.

Esperava que es confiessin, que cometessin l’error decisiu. Aleshores, sense pensar-ho, els eliminava. Amb elegància, amb delicadesa. El seu comportament, la seva imatge, les seves accions i paraules, la seva vida, res era sospitós, res podia fer pensar en els seus crims.

Escollia la presa segons una llista d’errors imperdonables, era com fer una purga social d’éssers que no mereixien cap perdó. En el fons sabia que feia un favor al món eliminant aquella escòria. També els feia un favor a ells, als morts, doncs eren presoners de vides tristes, miserables; no calia que seguissin vivint i patint.

No tenia una tècnica concreta, això sí, mai cridava l’atenció. Eren simples desaparicions, incògnites sense resoldre. Tampoc tenia un model de víctima. No els matava per qui eren o com eren, sinó per la seva falta de tacte, de maneres. Rics, pobres, homes, dones, li era absolutament igual; només que fossin éssers d’accions menyspreables en tenia prou.

No era per l’educació, més aviat era una mena de justícia divina executada abans d’hora. Simplement es donava el gust i la satisfacció de castigar amb les seves pròpies mans aquells errors. No es considerava moralista, no ho feia en nom de ningú, només deixava sortir la seva ira davant aquelles actituds tan insofribles.

Una paraula de més, una agressió a una persona innocent, una manipulació psicològica… Quan ho detectava seguia a l’infecte, a la immundícia, a l’escòria,  fins trobar el moment, l’oportunitat. Es donava el gust de planejar-ho com una innocent casualitat, amb tota la seva amabilitat, just per guanyar-se’n la confiança i facilitar la feina.

Cada vegada tenia més art, cada vegada era més senzill, més ràpid. Una cacera psicològica, no se li escapava res. Sortia a passejar i ja en tenia prou per satisfer el seu instint.

Però no comptava amb trobar-se al mig de l’acció. Potser per pena, potser per empatia, el cas és que aquell dia en lloc de matar va salvar de la mort. De llavis molsuts, gruixuts i carnosos. Uns ulls que semblaven mirar directe a l’ànima, el seu somriure d’agraïment, el tacte de la seva pell en donar-li la mà… Hauria volgut seguir aquella dolça criatura però no per matar-la, sinó per estimar-la tota l’eternitat.

Acabava de conèixer l’amor pur, aquell amor que hauria salvat tantes vides perdudes a les seves mans. Es va emocionar de camí a casa pensant que en comptes de matar potser havia arribat l’hora d’estimar. Hi anava pensant i li semblava molt més complicat però el plaer que acabava de descobrir era tan suau, tan colpidorament tendre…

Si havia desenvolupat un autèntic instint per seguir rastres i matar, no li hauria de costar seguir un rastre per estimar. Cada dia passava per allí, amb l’esperança de trobar-se amb aquella figura angelical, però semblava haver-se fos amb el desgel de la primavera.

Patia, frisava per creuar-se la mirada, per acostar-s’hi en silenci, com tantes altres vegades. Poder gaudir del seu perfum, aquella olor tan neta que li va inundar les narius recordant-li el seu llibre preferit i gran exemple… Desitjava tan un nou encontre que deambulava nit i dia com un perdut, sense abandonar l’esperança i amb el cor ple de neguit.

Ja feia un més i no n’hi havia rastre. Es plantejava oblidar, abandonar, recuperar la seva missió, la seva afecció. L’instint el va fer anar cap a l’estació. El xiulet del tren l’havia despertat dels seus hipnòtics pensaments. Allà, a l’andana, se li aparegué l’objecte de la seva tortura. Rostre cansat, abatut segurament per una llarga jornada de feina.

Se li hauria tirat a sobre dient-li que l’estimava, que l’havia estat esperant cada dia, durant un mes. Que ell, el més gran assassí de la ciutat, moriria per passar la resta de la seva vida al seu costat, ni que fos un instant cada dia, cada matí, cada nit… En tindria prou amb saber-se l’origen del seu somriure diví, amb ser el transformador d’aquesta nova cara que avui se li presentava.

Li diria que no li pot donar res més que la felicitat de sentir-se protegida de la malícia humana, li oferiria tot el seu art assassí per garantir-li una vida plàcida, còmoda. Li explicaria que estava disposat a aprendre estimar sense afany possessiu, que no buscava cap mena de contacte carnal, tan sols gaudir d’una felicitat compartida des de la distància.

[Original escrit el 15/06/2009]

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a L’assassí silenciós (I)

  1. jackchatterley ha dit:

    I ens deixas així?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s