El despertar de Zasel (II)

Aquella nit de Lluna Nova era més fosca que de costum. Potser Zasel ja havia oblidat com brillava la lluna en aquell país però dins seu sentia un inquietant pressentiment. L’havien vestit amb l’uniforme familiar de combat, indumentària que només havia lluït en els seus patètics i fracassats intents de superar la Gran Prova del Consell. No entenia com la seva família no s’avergonyia de veure-la vestida així; se’n sentia poc mereixedora, però mai ningú l’havia menystingut, al contrari, sempre li havien fet costat. L’àvia li va tornar el vell amulet fosc que havia abandonat en marxar. Va dir que li pertanyia i potser era un dels motius pel qual sentia que havia de tornar, a buscar-lo. Segons l’àvia, l’estrany amulet tenia el poder de “fer-te capaç de caminar per la foscor sense brillar”, frase a la qual Zasel mai havia trobat sentit. Li van regalar després del fatal accident amb el Creadors d’Oblit…

Al capvespre s’havia informat de la situació i s’havia evacuat tot civil dins la mina. Només quedaren a la ciutat les persones capaces, capacitades i autoritzades a defensar-la donant la vida. Zasel sentia un estrany pessigolleig. L’àvia li penjà l’amulet al coll i, després de besar-la a ella i a l’artefacte li demanà que mai més se’n separés. Abraçà fort a la noia i li ordenà, com a màxima autoritat familiar, que se sentís molt digna de ser qui era. L’avançada edat de l’anciana, i el seu valor dins de l’estirp, la privaven d’exposar-se a lluitar. Zasel seria la única dona Naythemiea autoritzada per quedar-se al camp de combat. Les altres no complien els requisits per poca edat o estaven dispensades per protocol (mares gestants o recents, persones delicades de salut o ancianes). En l’interior de Zasel naixia un estrany orgull de ser la única dona que defensaria la família. L’amulet espetegà.

En menys de dues hores Lluenterma era el caos absolut. A una nit fosca s’hi havia d’afegir la boira del baf obscur dels dracs werks. Zuhrdum havia exigit que Zasel fos la seva ajudant en combat. Tothom coneixia que la incapacitat per la màgia l’havia fet destra en les armes i hàbil en la lluita. Més d’una vegada havia demostrat tenir bons reflexes, capacitat de reacció i no bloquejar-se en situacions extremes (malgrat després, ja en calma, s’ensorrés plorant a moc penjant…).

L’exèrcit werk havia perdonat la vida d’alguns presoners, sobretot guardians del camí, a canvi de la conversió i la traïció. Com podia la guàrdia de més prestigi revelar-se contra la ciutat? Zasel no se’n sabia avenir. Ho hauria donat tot per formar-ne part! La boira werk amagava una tenebrosa estratègia: surant en ella, els Creadors d’Oblit lluitaven per la mateixa causa destructiva. Zasel, gràcies al poder de l’amulet (del qual no era conscient) els distingia perfectament i així Zuhrdum els podia abatre a la primera amb la seva màgia.

L’exèrcit urbà de Lluenterma estava patint tantes baixes que la derrota semblava inevitable. Zasel, impotent, veia caure companys i companyes d’infantesa. Si pogués fer màgia…!!

De sobte, Zuhrdum la va prendre de la mà i se la va emportar cap a Torrenhaut.

-Però què fas? No podem fugir!

-Zasel, la ciutat és a les nostres mans. O la salvem o caurem amb ella.

-No podrem!

-A Torrenhaut ens esperen els cavallers del Consell. Lluitarem junts allà i tu hi has de ser.

-No en sóc digna i ho saps.

-Zasel, ara no és moment per aquests pensaments! Acabes de demostrar la teva vàlua ajudant-me.

Zuhrdum apartà la noia cap a sota un porxo proper a l’entrada de la torre.

-Ahzasel, llum dels Naythemiea, la qui camina entre la foscor sense brillar, pel poder que se m’ha atorgat com a Gran Mestre del Consell de Llum i Honor, et nombro Damiea de ple dret. Tens el dret i el deure de mostrar, aquí i ara, les teves capacitats que et fan apta per entrar al Consell.

Obrí la porta amb un cop d’espatlla i entraren sense pronunciar cap més paraula. La noia plorava, no de dolor sinó de ràbia. Sentia que allò era una pantomima, un nomenament per desesperació, sense honor ni llum. Pujaren les escales en espiral agafats de la mà. Un encanteri de Zuhrdum accelerava la seva velocitat. Sentien passos werks darrera seu. Zasel no podia pensar amb claredat.

-Zasel, a partir d’ara deixa de pensar i actua!

-Com he d’actuar si no puc pensar?

-No hi ha temps per a tot. Escull: pensar i morir o actuar i viure?

-He vingut a lluitar i lluitaré!

-Zasel, aquesta lluita serà diferent. Hauràs de fer servir armes que no has fet servir encara.

-Màgia?

-Ha arribat el moment de mostrar-te tal com ets, Damiea de Llum. Pots brillar, has de brillar i a la vegada caminar entre les tenebres. Ets un ésser que pertany a les dues dimensions però saps molt bé qui ets, d’on ets. Saps de quin bàndol estàs, veritat? Saps perquè lluites, cert?

-Per la Llum i per l’Honor!

Enfilaren l’últim tram d’escales. En el passadís trobaren cavallers que els acompanyaren fins a la gran sala. Un cop dins, Zasel descobrí el primer gran secret d’aquella nit. La sala s’endinsava a la muntanya i fent una última espiral s’arribava al punt més alt de la mina. La seva missió seria protegir la mina i tota la vida que s’hi refugiava. Pensar en aquella responsabilitat la va fer esgarrifar. Pujant les escales veieren entrar els primers werks i soldats rebels. Fletxes i encanteris entorpien la seva ascensió. Zuhrdum va relliscar en esquivar una fletxa encantada. La caiguda hauria estat molt més fatal si no fos per la fortuïta presència de Zasel que ja havia integrat el seu paper d’escudera. Malferit, la noia li aplicà uns rudes primers auxilis i cures.

-Zasel, així no podré seguir. Queda molt per pujar encara. Aniré massa lent… Hem de resistir aquí. Així ajudarem als altres.

-Tu i jo, contra aquesta turba?

-Ho farem. Necessito guanyar una mica d’alçada per tenir més perspectiva d’atac, res més. Cobreix-me.

-Perdó?

-Pren el meu arc, ja no el necessitaré. Cobreix-me mentre acabo de pujar, només uns metres. Per favor, Zasel!

La noia es cenyí el buirac i s’ajupí darrera la barana de l’escala, preparant l’arc. Era bona arquera però feia molt temps que no practicava. Apel·là mentalment a la seva àvia, campiona local, i sentí la seva olor tan familiar. L’àvia havia estat sempre una dona tendra però valenta, forta, decidida. L’amulet tornà a espetegar, aquest cop més fort. Zasel en fou conscient. Somrigué. “Gràcies, àvia”. Disparava les fletxes de tres en tres; tan de bo dominés la màgia, les podria fer canviar de trajectòria a voluntat. Veié com tots els atacs es dirigien cap al Gran Mestre. El sentí cridar i el perdé de vista. Enfilà a tota velocitat pujant les escales a quatre grapes per no exposar-se a l’enemic. Zuhrdum semblava realment esgotat per l’esforç. La va mirar amb una autoritat que mai li havia vist.

-Zasel, fes-ho!

-No puc, no en sabré… Morirem.

-Zasel, per la teva llum, t’ho ordeno!

-No puc, no puc!!

-Zasel, mira’m als ulls!! Creus que posaria la meva vida a les teves mans si no confiés en tu?

Ahzasel es va alçar, les fletxes i els encanteris seguien apuntant al mag. Aleshores se’n va adonar, va ser conscient del poder. Tot i estar dreta, desprotegida, exposada totalment, convertint-se en el blanc perfecte, ningú, absolutament ningú, semblava veure-la. Era com si pogués observar la lluita des d’una altra dimensió. Veia els cavallers a través de l’escalinata, pujant amunt, esquivant atacs. Veia a Zuhrdum en al seva particular lluita per no caure inconscient. Pensà en la mina, en la seva gent. Recordà els soldats rebels. Plorà en imaginar que perdria tot allò estimat. Sentí aquell dolor, el buit. N’estava cansada, molt. Ja n’hi havia prou! S’agafà al mur de pedra, recordà els gravats de soldats que hi havia esculpits, també en el pilar central. Que bo seria aquell exercit de pedra! Clavà els dits notant com s’esquerdaven mil·lennis de història i els ordenà que lluitessin per a qui els havia creat.

Amb un estrèpit infernal, un vendaval de roques sortiren projectades cap als enemics arrasant-los. Els primers en caure foren els traïdors rebels. Els werks resistien millor l’impacte de les roques. Zasel recordà el sostre, fet de cristall de roca. Visualitzà una pluja d’estalactites caient com ganivets damunt els werks. La muntanya tremolà. Zasel tingué por d’haver provocat un dels seus mítics desastres. Notà Zuhrdum agafant-li la mà. La mirava amb tendresa.

-No pensis, Zasel. Actua! Fes-ho! Ara!

Les puntes caigueren amb un xiulet esfereïdor que es barrejà amb els crits d’horror dels werks. Ara només quedava reduir als Creadors d’Oblit. Zasel sentí que ells eren els causants de la seva desgràcia. Que diferent hauria estat la seva vida si mai li haguessin posat les mans al damunt! L’havien ultratjat, li havien robat l’alegria, la innocència, la puresa, la virtut, la confiança, la dignitat… Zasel sentia com s’anava inflant. Temé arribar a trencar-se en mil trossets. Un cop més sentí la veu del Gran Mestre però ja no podia entendre què li deia. “Actua, Zasel, actua. Mostra’t”.

La noia agafà aire, sentí que s’inflava com un globus. Els pulmons li feien mal. Plorava de dolor. El crit que deixà anar es feu etern. Un gran vent s’ho endugué tot. En obrir els ulls no quedava rastre de cadàvers. La sala lluïa més que mai. Respirava amb dificultat. Sentia el cor fora de control. Es marejava… Estaven salvats?

Intentà obrir els ulls, els tornà a tancar de dolor. Notà que algú li agafava la mà. Mirà qui era. No reconeixia aquell rostre. Però el somriure i la llum li donaren a entendre bondat. Es miraren als ulls. Li semblà veure algú conegut, una mirada familiar. Sense pensar el besà i en el bes entengué qui era ella i qui era ell…

El seu despertar havia trencat el vell segell. Part de l’essència de Zuhrdum s’havia materialitzat en un nou cos; plorava de goig en poder besar, per fi, la llum dels Naythemiea i desfer-se del seu vell dolor. L’amor no passaria mai més de llarg en la seva trista i solitària vida de mag. El valor i la confiança de Ahzasel havien fet molt més que salvar-los la vida…

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El despertar de Zasel (II)

  1. jackchatterley ha dit:

    Em recorda un relat árab pero no em vé al cap el titol.

    • Ehyrt ha dit:

      Ostres, llàstima que no el recordis! M’has fet venir curiositat. Gràcies per llegir i comentar 🙂

      • jackchatterley ha dit:

        L’estic donant voltes… era la historia que explicaba un poeta invident en un carrer de Bagdad a un noi, no recordo mes…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s