El despertar de Zasel (I)

Després de molts anys, Ahzasel de Naythemiea tornava a Lluenterma, la seva terra natal. N’havia marxat fugint de la seva gran pena i vergonya, malgrat ser de les poques persones que, amb tant sols 10 anys, havia aconseguit sobreviure a un atac dels Creadors d’Oblit. Però aquella ferida va ser la causa per la qual no va poder realitzar el seu destí d’entrar al cos d’aspirants a membres del Consell de Llum i Honor. Ahzasel provenia d’una família a on hi havia Membres d’Honor i de Doble Honor del Consell però ella ni tan sols havia aconseguit superar la prova per accedir al primer nivell de Damiea i formar-se per tal honor. Zuhrdum, el Gran Mestre, (i bon amic de la família Naythemiea) li havia aconsellat que sortís a l’exterior per buscar en el seu interior. D’això ja feia llunes. Ella havia marxat adolescent i tornava dona, sentint que continuava essent la mateixa negada en màgia i encanteris. Però una estranya força, qui sap si l’enyor, l’havia empès al retorn. Va escriure a Zuhrdum sol·licitant audiència, malgrat saber que s’ho podria haver estalviat, però no volia abusar dels privilegis familiars.

Va arribar al camí de Lluenterma. Les defenses estaven més alçades que en els Temps Obscurs però els guardians no mostraven molta preocupació ni recel. La van deixar passar sense gaires preguntes. Els seus trets físics purs feien evident que era una Naythemiea, una Lluentermiea de ple dret. Va travessar la ciutat, havia prosperat molt durant la seva absència tal com es deduïa de l’extensió ocupada. El camí cap a Torrenhaut, la fortalesa de Llum i Honor, no havia canviat gaire. El cor li bategava fort. Encara recordava els cops que havia fet aquell mateix recorregut camí de la Gran Prova.

Pujà cap a la Torre recordant els bons moments, la gent estimada, tot el que havia enyorat durant aquells anys. Les escales en espiral semblaven no acabar mai però ella sabia que just al final començava el llarg passadís fins a la Sala de Llum. Arribà a la porta d’Honor. Aspirà la peculiar olor de l’estança, només allà s’hi trobava l’olor de Zuhrdum en estat pur. Tancà els ulls i en obrir-los distingí la silueta del Gran Mestre anant de la finestra est a l’oest amb posat preocupat.

– Zuhrdum! – Exclamà emocionada, oblidant tot el protocol.

-Zasel?

 Sentir que el Gran Mestre l’anomenava pel nom familiar la va omplir de joia però l’ombra de preocupació en el rostre del savi va mitigar la seva eufòria.

-Bonica llum dels Naythemiea, en quin moment tan funest has arribat!

-Zuhrdum, què està passant? He vist les defenses altes…

-Els Werks volen els cristalls.

Amb aquelles breus paraules Zasel va entendre que estaven en temps de guerra. Zuhrdum va explicar que els tenebrosos Werks exigien la mina de cristalls com a tribut per l’ajuda enviada en Temps Obscurs contra els Creadors d’Oblit.

-Però la mina pertany al Lluenterma, és el seu cor! Els Werks no poden treure cap profit dels cristalls. No ho entenc.

-Zasel, sense cristalls Lluenterma moriria i amb ella tota la vida que hi creix. Tu i jo també.

-Aquest és el motiu, veritat? Ens volen exterminar!

Zasel va passar la resta de la jornada amb aquest obscur secret en la ment. La majoria d’habitants feien la seva vida aliens al desastre que s’aproximava. El Consell confiava en la força dels seus exèrcits de Lluita i Màgia però també havien passat molts anys de pau i una ombra de dubte planava en la ment de les persones sàvies.

-Zasel, ho has aconseguit? Has pogut?

-Ho sento, Zuhrdum.

-Vols provar-ho, aquí?

-Ara?

-Sí, amb mi.

-I sí…

-Zasel, els errors són normals quan estàs aprenent. No has de tenir por…

-Recordo perfectament el desastre que vaig causar l’últim cop! Mai més ho he intentat entre parets…

-Prova-ho, va.

A contracor, Zasel va entrar en estat màgic. Era l’única part que se li donava bé. Li agradava “meditar”, sentir el contacte amb la profunditat, travessant el sòl, l’escorça, les roques amb el palmell de la mà o els peus nus. Li plaïa molt “parlar” amb la natura a través d’aquesta art. Però mai havia anat més enllà. El que sentia era tan fort que temia perdre’n el control.

Zuhrdum somreia satisfet. Sempre havia estat conscient del potencial de la seva fillola. Sabia que la putrefacció dels Creadors d’Oblit s’havia instal·lat en la seva ànima en forma de manca de confiança (que no de coratge) i temor al fracàs. El núvol que havia penetrat en la seva ànima s’havia solidificat fent-se pesat com una roca, càrrega que Zasel sempre més sentiria en forma d’una terrible buidor. Però tot eren secrets que no podia desvetllar pel bé de la noia, només li podia fer costat, donant-li més força a la voluntat. No la volia perdre. Si la van atacar a ella, una innocent criatura, era perquè també en coneixien el seu secret. Zasel, llum dels Naythemiea, reunia dins seu la síntesi dels poders familiars. Força d’una magnitud difícil de controlar per la seva potència i gran abast. Però la noia no havia estat capaç d’imposar-se a les proves (n’havia passat més que qualsevol altra aspirant a Damiea) i per tant no tenia dret a formar-se pel Consell de Llum i Honor.

Zasel no volia avançar. Zuhrdum la veia brillar, el poder es manifestava però quedava suspès en l’aire, difuminat.

-Ahzasel de Naythemiea, t’autoritzo i t’ordeno que alliberis el teu poder!! Aquí i ara!

Els dits de Zasel van prendre vida, movent-se com si la noia estigués patint una estranya convulsió. El poder es retrobava amb el seu ancestral origen Lluernt després de molts anys lluny de la font. Les mans de Zasel eren urpes. La noia obrí els ulls espantada i les mans tornaren a la seva forma humana.

-Zurhrdum, no puc. És esgarrifós. I si perdo el control?

-Zasel, saps que puc dominar el teu poder, si fos el cas.

El canvi de llum els va cridar l’atenció. Instintivament, ambdós van treure el cap per la finestra més propera. Dracs werks sobrevolaven la ciutat. Mal presagi. El més gran d’ells es va aturar al capdamunt de Torrenhaut. Una massa llefiscosa va començar a baixar per la teulada de la torre. En entrar per la finestra, davant de mestre i alumna, es va materialitzar en forma de Gran Capità werk amb un ultimàtum.

Zuhrdum va demanar a Zasel que tornés amb la família i esperés ordres. Potser aviat hauria d’ajudar d’una manera o altra. Al capdavall pertanyia a una antiga estirp del Consell i, amb domini o sense del seu poder màgic, hauria de complir amb el seu destí.

(Continuarà…)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s