L’HOME QUE NO SABIA SER FELIÇ (però sí fer feliç)

La reina mirava absent per la finestra. Fins moments abans havia estat escrivint per tal de recordar el somni d’aquella nit. En ell se li havia aparegut un rostre estrany però a la vegada familiar, algú que no coneixia en realitat però que li semblava quotidià.

El xivarri la va fer tornar a la realitat, la gent s’aplegava a la plaça, senyal inequívoc de l’arribada d’un nou joglar. Ella, com a dona instruïda en les lletres i amiga d’algunes trobairitz, era molt crítica amb aquest ofici, amb l’art de seduir a través de la paraula. Va somriure pensant que, com sempre, seria un simple comediant enviat per algun noble que volia impressionar el comtat amb el seu art.

La cançó va captar la seva atenció, la veu cantava les mateixes imatges i fets que fa una estona tenia al seu cap: Era allò que ella havia somiat. Sense perdre ni un moment va sortir com empesa pel vent, fent-se lloc enmig de la gentada, fins plantar-se al davant de qui cantava. En veure-la arribar tan atabalada ell va somriure, mirant-la fixament. Es va ruboritzar en reconèixer aquella mirada, la d’un amant que sempre havia imaginat. No va saber reaccionar, només escoltava, com si estiguessin els dos sols. Els aplaudiments la van tornar a la realitat, la següent cançó ja era més típica, però ella encara estava paralitzada en l’anterior. El sentia sense escoltar-lo, només el mirava i cada cop que es trobaven es somreien.

Acabada l’actuació, la gent es va dispersar. Se li va acostar i amb respecte va començar a parlar.

–       Misenyora, voldríeu acollir aquest humil vagabund que necessita una estona de repòs per l’ànima i aliment pel cos?

–       Estaré encantada.

–       Us segueixo, doncs.

Caminava sentint els seus ulls al clatell, no es dirigien paraula i cada cop que es girava ell somreia amb tendresa, amb afecte. Dins seu es despertava una sensació contradictòria: ella, la reina, se sentia insegura davant un joglar que acabava d’arribar.

El va deixar sol a la sala, demanant que fos ben atès i servit, doncs era el seu convidat. No era pas el primer joglar que seia en aquella llarga taula però ningú sabia que aquell seria diferent.

Li va donar prou temps per atipar-se i descansar. Potser li semblaria atrevit però li venia de gust endur-se’l a passejar pels jardins, feia un dia preciós, ideal per compartir-lo amb algú especial.

–       Perdoneu si us semblo massa atrevida, però em voldríeu acompanyar? Us vull ensenyar els jardins…

–       El que misenyora vulgui, sóc el vostre vassall.

Parlant tot passejant ell mateix va confessar notar una estranya sensació de familiaritat, s’havia deixat guiar per un somni i havia arribat fins allà. La conversa era profunda, filosòfica, íntima. Aquell joglar tenia una ment ben alimentada, era cortès, educat, divertit, atrevit, delicat, un punt descarat però correcte. Es van asseure a un racó arrecerat i de cop tenien els dits entrellaçats. En adonar-se’n ell es va disculpar, com a resposta la reina encara li va estrènyer més fort la mà. Era un somni fet realitat.

Discutint sobre el sentit de la felicitat, ell va dir que no era feliç, o potser no sabia ser feliç, o no havia trobat la felicitat. Ella veia la felicitat allà davant: la seva presència, el seu contacte, la seva mirada i aquell petó que no va voler evitar, tot en ell era felicitat. I feliç va ser d’haver-lo trobat en el moment que es van tenir pell amb pell, traspassant l’ànima, fonent somni i realitat.

L’endemà la reina va trobar un pergamí i, entre molts altres mots, deia així: “Escriu tendra reina, escriu per a mi, doncs en cada mot retrobaràs tot el que has sentit”. L’home que no sabia ser feliç li acabava d’oferir la felicitat més gran. S’havia entregat a ella, en un acte de generositat i devoció, l’havia fet sentir com una reina, sensació que sense adonar-se’n havia anat oblidant; li havia recordat tota la màgia que havia après dels antics arcans, la convidava a recuperar el seu poder reial real.

El joglar va seguir el camí amb una estranya marca al pit. La reina li havia extret el cor, l’havia netejat del dolor de la mort, l’havia bufat amb delicadesa per treure-li petites impureses de pena, se l’havia acostat a la galta i, amb una carícia a dos centímetres d’ell, li havia donat un nou batec. Ara, quan el joglar cantava a viva veu, amb cada cançó recordava el calfred d’haver estat frec a frec amb la reina del gel.

Ice-heart-510931ef299db_hires

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a L’HOME QUE NO SABIA SER FELIÇ (però sí fer feliç)

  1. jordi ha dit:

    art…

    • serinaglaciem ha dit:

      Màgia a quatre mans… Entre dues ànimes.

      • David MB ha dit:

        Semblant màgia, permetem la llicència, que és succeirà amb un poble com el nostre, oprimit, callat, torturat el temps; precisament benvolguda Serina per totes i cadascuna de les mans agafades de manera ferma, unísona i sense escletxes, el proper 11 de setembre… després, amb el temps, el poble que no sabia ser feliç, descobrirà que per ell mateix, amb força, amb la força de totes i cadascunes de les mans que el configuren, finalment, haurà pogut ser-ho

      • serinaglaciem ha dit:

        Caram, moltes gràcies per aquesta preciosa metàfora!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s